Les mil i una nits...

Hola Familia!

Uf, han tornat a passar moltes coses en poc temps... Primer de tot dir-vos que hem tornat a canviar de continent. Si us vam deixar a Addis, la capital d'Etiopia, ara us escribim des de Sanaa, la capital de Yemen. Massa aprop Yemen per evitar la temptacio d'anar a un lloc que sempre haviem tingut al cap de posar-hi els peus, pero que evidentment no comptavem pas fer-ho en aquest viatge.

Al final, l'est d'Etiopia, concretament la ciutat de Harar va fer-nos adonar ja definitivament que a l'Africa ens hi faltava alguna cosa. Mentre la vida rural al continent segueix sent maravellosa i autentica, es posar els peus a una ciutat, petita o gran tant se val, que l'Africa contemporania torna apareixer amb tota la seva falta d'arrels, impersonal, sense historia (tot modern o colonial, sembla que ningu contruis res abans...), amb gent tant o inclus mes buida que nosaltres, els occidentals, birres, follar i futbol. Gent moderna, europea, amb qui poca cosa teniem a dir-nos senzillament perque son iguals que nosaltres. No volem semblar frivols perque hem estat a llocs interssantissims que ja us hem anat explicant, i tambe hem vist pobresa, molta, que no ens ha deixat pas indiferents, pero el cas es que Harar, encara a Etiopia es tot el contrari del que estem explicant.

Harar es una ciutat asiatica podriem dir, antiquissima i plena d'edificis historics, mesquites, madrasses, carrerons i mes carrerons entre cases de fang i mercats a qualsevol cantonada, teteries pertot, gent vestida tradicional amb turbants, tuniques, aromes d'especies, etc... tot ja molt arabic, molt asiatic diem, amb aquella magia que nomes te orient, cuna de civilitzaicons, pensaments, religions, rutes de comerc milenaries, i aquell no se que que ens fa sentir tant be i a la vegada tant lluny de casa, en un lloc especial, diferent, i sobretot en una altre epoca.
En fin, a buen entendedor...

Decidit doncs, Etiopia no te mar, pero fa frontera amb un petit pais del que estavem molt aprop, Djibouti, oficialment ja no colonia francesa pero on aquests encara hi tenen l'excercit i manen mes que ningu. Aquest pais si que te mar, i de fet es el port principal de l'est d'Africa cosa que ho expica tot. El trajecte des d'Etiopia a Djibouti va ser durissim durissim, pero emocionant, en un bus etiop on no hi cavia ningu mes, sortim a una hora de la matinada extranyisssima que nomes entenen els etiops i arribem alla tambe de nit, cansats, un pas de frontera amb gent corruptissima, discusions, etc.

El cas es que el port de Dibouti esta a menys de 100km de la costa del Yemen, i teniem entes que es podria travessar amb vaixells de carga, de pescadors o ferry's. Tota una idea molt romantica travessar d'un continent a un altre per mar, pero que al final va resultar ser del tot impracticable. No hi ha res mig oficial amb horaris ni preus, tens que anar al port i negociar amb els rarissims i xunguissims capitans de barco a veure quan surten, si t'hi volen, la pasta, etc... El port es immens per "passejar-hi", la calor insoportable, i Djibouti es el petit Dubai d'Africa, no hi ha hotels barats enlloc, aixi que si ens haviem d'esperar ni que fos dos o tres dies per marxar ja en sortia mes car que volar, que ja es per si molt barat per un vol tant curt, a mes els preus que ens deien per embarcar-nos eren quasi els de l'avio.
Per no parlar de les aigues que travesses, vint hores en el golf d'Aden d'avant les costes de Somalia, el shangrila dels nous pirates, i ara a mes per culpa de la guerra ple de vaixells de refugiats que de tant en tant tomben els guardacostes yemenis...
Djibouti a mes en nomes dos dies que hi vam estar ja ens tenia desquiciats, grans
converses amb la gent, que nomes parla frances pero que sabia dir coses com aquestes de bones a primeres, plens de prejudicis contra els blancs no sabem si justificats:

-Taxi?
-No thank you, we are walking
- Fuck you!

o els mateixos nens:

- You, money!
- No sorry.
- Fuck your mother! Kiss my black ass!

Fins hi tot uns nens ens van disparar balins! pero per sonats nosaltres ja a aqueste alcades de viatge i de viatges, no en deixavem passar n'hi una i vam acabar cada dia a empentes amb algu.

Aterrem al Yemen, dormim a l'aeroport i finalment entrem a la ciutat, Sanaa... Espectacular, segurament la capital mes impressionant que haguem vist mai i que faria empalidir a qualsevol ciutat del mon amb excepcio potser d'altres ciutats asiatiques historiques, com Varanassi a la India o Yadz a Iran. Es com estar dins en un conte de les mil i una nits, una ciutat antiga immensa que si no la veus no t'ho creus. Edificis de fantasia, torts, de rajol, fang i guix de fins a vuit o deu plantes, grans mesquites, algunes inclus construides pel seu gendre amb indicacions directes del mateix Mahoma, un mercat de carrer babelia, gegant... i la gent, antiquissima tambe, amb unes pintes de cuidado, tunica o faldilla, barba, palesti al cap i una daga de dos pams lligada a un cinturo davant del pit, tothom, absolutament tothom com a l'antiga arabia. Tornavem a estar euforics, no ens ho atrapavem... de fet cada dia que passa ens agrada mes el pais i aquesta gent tant collons d'hospitalaria i autentica que sembla que nomes puguis trobar als paisos musulmans.

La part nova de la ciutat, tant o mes interessant que la antiga, totalment arab cutre, podries estar a Iraq o Palenstina en un moment donat. De fet d'aqui se'n diu l'Arabia Felic, res a veure amb la resta de paisos petrodolarics de la peninsula arabiga, aixi que es tot vida de carrer, merda, caos i sense normes. Aqui pots veure nens de dotze anys conduint tranquilament, ningu fotent-li cas a la policia que es simbolica, gent amb un kalashnikof a l'esquena com qui porta un bolso, cotxes destrossadissims, mejadors de carrer semblants als de la India, etc... De fet la canalla ja es totalment salvatge, amb aspecte de gitanos dels anys trenta, brutissims, barallant-se tot el dia i jugant amb pistoles tots i cadescun d'ells, la joguina preferida per nenes i nenes...

La resta del pais tambe molt especial, pero del que ens han deixat veure res tant maco com Sanaa. Del que ens han deixat veure diem, perque ara mateix visitar el Yemen es forca complicat sino impossible en gran part. Necessites permisos per anar a qualsevol lloc fora de la capital, fotocopies que has d'anar repartint cada pocs kilometres en un nou control militar. El nord, Sada, ja xungo de per si i on fa poc van segrestar i matar set turistes, ara esta directament en guerra, unes milicies shiites contra l'exercit. Esta totalment prohibit anar-hi i de fet per sobre la capital passen caces continuament. L'est del pais tambe esta off-limits per forasters si no hi vas en avio, perque pel cami hauries de travessar zones de beduins. Aquests son qui solen tenir els turistes com a objectiu, mes que no pas Al-Qaeda. Son nomades tribals que fa poc que van canviar els camells per toyotas i que van armats ja no amb una metralleta sino rotllo marine, amb granades i demes... es aqui on van atemptar contra aquell grup d'espanyols fa dos anys. En resum, que no pots moure't lliurement ni de conya, aixi que nomes hem pogut visitar les afores de Sanaa, la costa del Mar Roig, amb ports milenaris i una calor insoportable i el Sud del pais. Es un putada perque l'est del pais, Hadramut, es desertic de dunes, guapissim i on hi ha aquells pobles i ciutats de sorra tant especials, tambe la costa yemeni del mar d'arabia es unica, el regne de Saba, pero...

De totes maneres hem pogut passar el temps suficient aqui, temps per veure ciutats fantasma en ple ramada que encara les feia mes desconcertants, i tambe per veure-les retornar a la vida per l'Aid, el Nadal dels musumans per dir-ho d'alguna manera. Tambe per descobrir un pais amb gent hospitalaria a nivells practicament iranis, convidats a tes i a dinars familiars quasi cada dia, a poder moure't fent dit perque es nomes aixecar la ma a la carretera i ja tens a l'acte dos conductors discutint-se per portar-te. Temps en definitiva per descobrir que el pais, com sempre, un cop dins no es el que aparenta des de fora, i que els mitjans de comunicacio occidental, com sempre, nomes informen per donar noticies negatives. Es un pais tant oblidat pero tant historic que a qualsevol lloc on et pares alguna cosa important hi ha passat, com tenir la primera universitat del mon, el naixement de l'algebra, la residencia de la reina de Saba, etc.
Tambe esta clar hem tingut temps per adonar-nos, com en molts paisos musulmans on hem estat, de la "extranya" situacio en que es trova la dona. Mes que enlloc, aqui practicament no hem pogut veure la cara a cap, completament tapades totes de negre i com a molt algunes deixant-se veure el ulls. Ens diuen pero que tenen molta mes llibertat de la que "aparenten" pel carrer, aqui almenys poden conduir, anar a la universitat, tenen carrecs al govern, etc, cosa impossible en alguns paisos veins. Pero tot i aixo altre cop hem tigut converses de besugus amb els homes, ells mai no tragaran el nostre punt de vista ni nosaltres el seu. De fet ells no ho fan amb malla llet, ja diem que son una gent de puta mare i no tenen cap mena remordiment perque la seva dona vagi tapada ni sota un sol asfixiant, al contrari, troben que nosaltres no respectem prou a les "nostres" dones... Canvi de conversa pero quan els assenyales alguna dels centenars de viudes que corren pel carrer demanant: -Vols Qat?

El Qat, la planta narcotica sobre la que gira la vida en aquest pais. Dificil veure un home que no l'estigui mastegant amb una bola a la galta, tipus la coca a Bolivia. Aqui pero encara es mes exagerat, mercats i mes mercats exclusivament de Qat, cada conductor ha de parar x vegades durant el trajecte a comprar-ne, les dones tambe, gent i mes gent tirada al mig de la cera menjant la tria de fulles... i el mes bo de tot es que no fa res! Hem passat nits i nits mastegant Qat amb anfitrions yemenis i res, ens deien que flipariem, pero res, que no dormiriem, i clapavem com lirois. No ho hem entes gaire, suposo que un pais sense alcohol ni altres dorogues com el haixis per colocar-se, aixo ja els sembla la hostia, pero la veritat es que es totalment inofensiu.

Aixi doncs, com que ni el Qat ens fa tirar, no estem per gaires travessies de deserts, ni per disfressar-nos per evitar controls policials com potser hauriem fet al principi del viatge. Ara mateix estem ja trinxants fisica i psiquicament, aixi que segurament ens han fet un favor no deixant-nos continuar cap a l'est, a Oman, on teniem pensat anar per tornar a casa ja des d'alla. A mes hem trovat un vol ben barat via el Caire des de Sanaa mateix, aixi que despres de 9 mesos inolvidables, aquesta setmana tornem cap a casa.

THIS IS THE END doncs, toca plegar veles tot i ser el viatge llarg mes curt que hem fet, hem apretat mes que mai i estem massa cansats per continuar, ja qualsevol trajecte se'ns fa etern, arribem destrossants a desti, i se'ns enva ja massa l'olla de tants canvis de continent, de llit, de menjar, de cultura i d'idioma, diem adeu en etiop a un yemeni, demanem el menjar en hindi o comptem les fotocopies en angles...

En els fons han estat mes de mil i una nits de viatges, aixi que a aquest conte en el que hem estat vivint aquests ultims anys sembla que ja li tocava acabar. De fet aquest viatge havia de ser ja un anar viure una temporada en algun lloc, pero s'ha acabat convertint, perque ho portem a dins, en un altre aventura de kilometres i kilometres per terra, de creuaments de fronteres, de busos i trens interminables per descobrir paissatges inimaginables i sobretot per tornar a coneixer cultures i gent inolvidables.
Ara mateix no sabem pas si podrem tornar a repetir algo semblant i per aixo ens costa tant d'expressar el que sentim per despedir-nos. El temps dira, pero esta clar que com mes grans ens fem mes dificil veiem de continuar amb aquest estil de vida que un dia vam triar de portar i que tantes alegries i tambe incomprensions ens ha dut. El que esta clar es que no canviariem ni un sol segon de tot el que hem viscut aquests anys.

Tornem ara havent trobat un mon molt canviat des dels primers dies que vam comecar a recorrer els seus camins, pero encara mes aquest mon ens ha canviat a nosaltres i aixo ja ho tenim per sempre...

"Los caminos del mundo son una escuela donde se templa el espíritu y se afianza la tolerancia y la solidaridad. Se aprende a dar y a recibir, a mantener las puertas abiertas de la casa y del espíritu, y sobre todo a compartir. Se aprende a disfrutar de lo poco, a valorar lo que se tiene, a ser feliz en la austeridad y a festejar la abundancia. Se aprende a escuchar y a observar y se aprende también a querer."

Ana Mª Briongos, Negro sobre negro. Irán cuadernos de viaje.

Una abracada ben forta a tots i fins aviat, inshallah!
Des de casa mes fotos a http://llunynet.blogspot.com

Sheila i Jordi
www.lluny.net

- Continuar...

- Cerrar...

Born To Be Wild !

Hola Familia!

Si, si, ja sabem que no fa pas tant que us vam escriure per tornar-vos a torturar amb un altre mail, pero es que per nosaltres ha passat una eternitat. I es que aquests ultims dies de viatge han estat d’allo mes salvatges, en tots els sentits, ben al contrari del que ens havia ofert Africa fins llavors.
No ho esperavem pas, pero creuar de Kenya a Etiopia ha estat impressionant i durissim. La Kenya moderna i turistica s’acaba a Isiolo, a tant sols cinc hores de la megacapital. A partir d’aqui, espabila’t, desapareixen busos i matatus hi has de negociar amb camioners i contrabandistes perque et vulguin carregar deu o dotze hores per trajecte sobre les barres de ferro del sostre del remolc en terres de bandits. Alla d’alt penjat, aguantant-te com pots, amb desenes de persones mes, hem travessat les zones desertiques del nord. Es un lloc verge i aillat, a disfrutar des d’aquesta posicio privilegiada, amb el vent i el Sol a la cara fen-te sentir la forca i la llibertat pura encara existent a la Terra. Veus passar pel teu costat elefants, zebres, monos, girafes o camells, envoltats d’un paissatge tant aviat savanic sec com lunar amb craters gegantins pertot.
Per no parlar de la gent, els tribals! Si fins ara Africa ens havia retornat al segle XXI, ara ens llancava de sobte desenes de segles enrera. Si no els haguessim vistos alla, deixats de la ma de Deu, no ens ho creuriem.

I es que som molt esceptics amb el tema tribal, segurament massa, perque en molt casos per mantenir aquesta gent com a reclam turistic, mes que pel seu propi be, governs de tot el mon els tanquen en un parc (amb entrada sucosa esclar) i els otorguen unes pagues perque no canviin. Aixo sovint acaba amb societats tribals mandroses i alcoholiques, ha passat a llocs tant llunyants com al Qhebec amb els Inuits o amb els Masai que trobavem borratxos perduts als bars de Kenya.
Aixo que hem vist ara no es pas el mateix. Alla estaven els Rendiles i altres de noms que no recordem, semidespullats, amb incontables collarets, bracalets, “piercings” exagetrats, les orelles a tocar l’hombro i machet o escopeta en ma. Inclus alguns amb arc i fletxes! Ens sentiem dins un documental, els nens ens ploraven o s’escapaven de nosaltres, i als adults si els feies la foto de rigor et tiraven la pedrada de rigor… Aixo al nord de Kenya, qui ens ho havia de dir!
Vam arrivar encara flipant a Marsabit, aillat i sorrenc, ens agrada i ens hi quedem. Son “reparador” i atre cop a trapichear pel proxim camio a la frontera, on finalment arrivem de nit amb l’esquena ja partida. El poble frontener esta dividit entre els dos paisos, per sort, o mala sort vam decidir dormir al canto kenyata. L’endema Etiopia ens preparaba una rebuda inesborrable.
No portavem ni mig kilometre caminant pel Moyale etiop, que veiem baixar una tromba de gent corrent i cridant, molta, potser cincents o mes. Sentim trets, portes i finestres es tanquen de cop, la gent es llanca a casa o a les botigues. Comencem a corre cap a una d’elles on una dona encara no s’ha decidit a passar el pestell i espia el carrer, ens deixa entrar. Mes trets. Sheila, apartat de la porta i posa’t darrera la paret!!! Al cap d’una estona ja podem sortir, un home ens diu que tranquils nois, avui hi ha lluites entre tribus ribals, “tribal clashes”, no van pels civils pero seria milllor que marxessiu del poble si podeu.
Caminem a pas lleuger cap a l’estacio de bus, pero abans d’arribar-hi, mes trets, la gentada torna a correr. Mini no miris enrera, em sembla que… tira cap aqui!!! Pero no ho podem evitar i ens girem tots dos morts de curiositat. La Sheila ja els havia entrellucat de lluny pero no volia que fos veritat, dos camions carregats de gent sobre el sostre, amb armilla militar, escopetes i metralletes apuntant. Si si, lo que has vist a la tele de Somalia i demes, tal qual.
Ens criden des de l’estacio de bus, com si fos els gran refugi, pero nomes es un descampat delimitat per una paret fins al genoll i una porta de reixa metalica. Entreu aqui i no sortiu diuen!, pero en el fons no som dins d’enlloc…
Hi ha nomes un autobus que quan pugui sortira a Yabelo, a quatre hores. Irracionalment el Mini encara te temps per discutir-se amb el conductor del bus i pandilla perque ens volen fer pagar un extra per les motxilles. Molt vell aquest! El bus carregat per dins i per fora de sacs i equipatge de tothom que evidentment no paga res. Sorpresa, els sants Etiops que esperavem son mes xungos que ningu, ens criden, ens insultem, ens amenacen, quasi arrivem a les mans, ningu ens ajuda, i al final, mes trets. Tornem tots a la realitat en que ens trobem i despres de claudicar perque ens hi vulguin, pujem al bus. Passa l’estona i ecara estem dins el bus, hi ha hagut mes trets i corredisses. No ens agrada estar alla tancats, quants cops hem sentit viatjant coses que han passat amb els passatgers d’un bus… Mes encara, a Torbit, a pocs kilometres d’alli pero Kenya, ens van informar de la massacre de mes d’un centenar de persones que en tan sols un mati de furia van perpretrar uns tribals etiops. Va ser l’any passat, en una entrada fortiva al poble, i als ulls d’aquella gent encara ho podies llegir tot.

Finalment fotem el camp.

Descobrim el sud d’Etiopia per la finestra, pobrissim, cases, millor construccions minimes de fang, troncs i palla, rodones, amb nens despullats, dones encorvades carregant les garrafes, animals a les canyes, desert i sequera. Quan hi ha un poble aquest esta ple de gent, molta gent a banda i banda de la carretera, i cabres, vaques, carros de rucs, mes nens, teteries centenaries, un mercat, tot antiquissim. Veiem caure el Sol per la finestra i tenim sentiments contraposats, com sempre, ens destrossa el que veiem, i per altre banda sentim com feia temps que no, que hem arribat en un lloc especial. Ens fa allo a la panxa, ens tornem a sentir viatgers.

I no era per menys, les tribus del sud d’Etiopia, les pacifiques, son un espectacle alliconador de vida natural i tradicional, possiblement inigualable enlloc al mon. Aqui tenim Mursis, els del plat al llavi, tots els coneixeu, Hamers quasi conills pero amb plomes al cap, les dones amb pells i rastes, Bannas pintats de blanc o Turmis amb els piercings gegants a la cara. Tots ells pentinats i arreglats tant fashion que costa de creure. De fet aqui ja hem comencat a veure els primer jeeps carregats de blancs amunt i avall, anant-los a tocar els collons als pobles. Alla si, suposem, algo de teatre hi ha, pero els que hem vist a centenars en els mercats, en camins i pobles comprant i venent cabres, gallines o gra, somrien-te i agafan-te francament o passant de tu amb la mateixa naturalitat, aixo es real, cru, tal qual, i es un privilegi tan sols sigui poder-te passejar entre ells.

El etiope de a pie, vaia tela… Llastima de no poder titular el mail com ho hagues fet el malaurat Rubianes, ja ens agradaria, pero de moment de somriures etiops ben pocs. Generalitzem, ho sabem, pero no hi ha altre manera d’explicar-nos. Quan una gran majoria de gent a Uganda i Kenya es porta encantadorament amb nosaltres i poques persones o cap ens ha putejat, i en canvi aqui la gran majoria de la gent ens ha tractat a cosses i ben poques persones han estat argradables, que hem de dir!
Ja hem dit que esperavem una gent maquissima, no sabem per que, potser el fet que la meitat de la poblacio fos musulmana ja ens inpirava confianca. Doncs aqui ni aquests. Nomes recordem un pais on ens havien tractat igual, i es Vietnam. El modus operandi es el mateix, o et passo per sobre o rebento. Es a dir, o et puc timar d’una manera o altre o prefereixo no saber res de tu. Diferent totalment a la majoria d’altres llocs on hem estat, on evidentment et proven de timar, pero si els pilles, riem tots i ell accepta que ha perdut. Aqui t’ho diuen a la cara sense pestanyejar, el bitllet de bus val el doble o el triple per tu perque ets blanc, o acceptes o baixa del bus, o acceptes o fora del bar, o acceptes o fora de la pensio. Ens hem passat molts dies anant a dormir amb un cabreix monumental per no acceptar el joc, i amb mandra de llevar-se per pensar: amb quantes persones m’haure de discutir avui? En ocasions ens han fotut fora del bus i hem quedat tirats a mig cami, lo qual no ens ha servit de res tampoc peque aqui fer dit no s’enten si no pagues bastant, o hem hagut d’acabar marxant d’un poble perque ja no ens quedaven llocs on menjar despres de liar-la a tots els restaurants...
I no nomes es quan hi ha calers pel mig que les relacions s’entervoleixien, perque podriem acceptar el joc ja que el pais es barat i molt, 30 birr (1,5 euros) l’habitacio per dos, etc. Es que igualment son una de les societats mes antipatiques que hem conegut, nomes et parlen per interessos, si si com a molts llocs, pero aqui sense cap gracia, fent-se el xulo o el xungo en tots els casos. Es una pena perque nosaltres sempre hem dit que viatgem per coneixer la gent, societats i cultura mes que paissatges o llocs historics. Aqui la gent de moment no ens ha aportat res, excepte els mes vells (que costen de veure en un pais amb una esperanca de vida baixissima) i els tribals que per altre banda ens han semblat els mes «civilitzats» de tots. I la pobresa no seria el problema tampoc, en paisos igual o encara mes pobres hem tingut feines perque ens deixessin pagar! o per refusar invitacions a casa tot i no tenir res per oferir-te, aqui encara esperem un sol somriure de gratis.

De totes maneres tampoc n’hi ha per tant! Etiopia ens esta aportant moltes altres coses, i a mes sembla que com mes al nord anem, mes agradable es va tornant la gent, malgrat que al mateix ritme que es va perdent l’encant del sud.
Ja hem dit que hem tornat a sentir l’escencia del viatge, ja sigui per la poderosa entrada que vam tenir, com per les nules comoditats amb que has despavilar-te, quasi mai llum, lo qual t’otorga uns cels estrellats increibles, quasi mai aigua, no recordem haver anat mai tant guarros com aqui, la roba se’ns aguanta dreta! Letrines comunitaries indescriptibles, busos d’anar dret per viatges d’hores i hores, tots i cadascun dels qual s’ha espatllat en cami, etc... Els paissatges son grans, tot es gran, arbres gegantins a qualsevol lloc, pero sobretot el cel. No entenem el cel africa, es mes gran que enlloc, sembla que tinguis els nubols a tocar dels dits, i es com estar dins una cupula pero amb l’horitzo infinit.
I per guapos ells i elles, els etiops, una societat de guaperes, sembla la barreja perfecte entre l’africa negre i l’africa arab.

Ens ho trampejem com podem doncs, amb lo que ens agrada el pais i lo poc la gent, pero no volem fotre portasso com vam fer a Vietnam, aqui per contra sembla que hi ha parts del pais que valen molt la pena.
Vale, pot semblar que parlem dels paisos com si fosin cromos, pero no, mai hem sigut dels que els agrada coleccionar paisos, al contrari, intentem adentrar-nos-hi i entendre-ls des de l’arrel estrujant al maxim el temps que ens hi deixen estar. Aixo es el que hem estat fent durant anys, aixi es normal que sovint estiguem comparant el que hem vist o visut en un lloc i altre.

Perque es interessant Etiopia? Entre altres perque es l’unic pais d’Africa que no ha estat mai colonitzat, lo qual fa que sigui un mon apart de la resta del continent. Aqui tot es diferent, el seu propi calendari de 13 mesos, una escriptura ben extranya i intrigant, el seu propi horari +-6 hores (res a veure amb el GMT), el seu menjar diferent a tots els altres paisos africans, fora plats i coberts i endavant la Injera, l’omnipresent «crep» que fa de pa i de plat i que gracies a deu esta feta de Tef, un cereal que nomes es troba a Etiopia i que no porta gluten!!! menys mal perque practicament no hem menjat res mes. I el cafe! Aqui el van descobrir i es nota, a vegades el preparen inclus comencant per coure el gra in situ. Tant de temps sense cafeina! el primer dia quasi tenim de lligar el Mini de tants que se’n va fotre.
83 llengues i 200 dialectes ! pero nomes el 38% de gent alfabetitzada, 50% de nens escolaritzats i 12% a secundaria, perque segons ens diuen, si tots els nens de fins a 16 anys anessin a cole, la meitat de la poblacio estaria a les aules, lo qual un pais de sequeres i ambrunes tristement encara no es pot permetre...

Som a Addis Ababa, un capital d’allo mes depriment i gris on hem vingut per visats, aqui les diferencies socials ja son esgarrifoses. Si tot rutlla com cal marxem dema a Harar, una petita ciutat amb aires orientals, diferent dins un pais diferent.

Una abracada ben forta a tots, i felicitats pel bodorrio Bernadi i Sara!

Fotos a http://llunynet.blogspot.com. Doncs aixo des d’Etiopia sembla que sera impossible, per aixo hem adjuntat les fotos al mail. Uf masses! ja ho sabem, pero la family ho agraeix…

Jordi i Sheila
www.lluny.net

- Continuar...

- Cerrar...

Angels Negres

Hola Mzungus!

Ha costat prou, pero sembla que l’aventura africana ha arrancat per fi…
Van ser dies ben extranys els primers, sobretot per lo radical del que vam trobar. Mentiriem si diguessim que no ens ho esperavem una mica, pero Nairobi (Kenya) ens va rebre amb una modernitat desconcertant i asfixiant que ens va deixar fora de joc. Veniem de mig any de viatge de trempera, de naturalesa descomunal, de vida de calle, practicament immersos en un altre segle amb encara els cants de mesquites i ritus hindus al cap, i aquesta entrada a Africa ens va caure com un gerro d’aigua freda. De sobte caminavem per un centre com el de la Nova york mes actual i cosmopolita! Evidentment estavem de viajeros per on no tocava, la gent inclus ens mirava com si fossim mig vagabunds, no ens havia passat des de Shanghai…
Vam intentar arreglar-ho movent-nos de seguida pel pais, pero com mes llocs visitavem i mes informacio del continent anavem recollint, mes ens adonavem que si no canviavem de xip poc assavoririem res d’aquest nou contient per nosaltres. Gran part d’Africa ja fa temps que esta lluny del mite adventurer, tribal, salvatge, d’aillament de la resta del mon, etc, que molts li associen. Son modernes i occidentalitzades capitals de pais i tambe les ciutats mitjanes en general, gent amb una mentalitat, religio i costums ben propers als nostres, segurament massa, futbol, cotxes, sexe, birretes, etc.

Potser suficient o inclus collonut per molts, i ara no es tracta de xulejar que ja saveu que no es lo nostre, pero nosaltres hem arribat a un punt en que ens costa molt ja trobar llocs que ens fagin emocionar, filtrem molt be el que veiem. Hi ha gent que trova exotic Thailandia, tot es questio del que hagis vist fins ara, i per sort, o potser per desgracia, nosaltres hem vist molt.
Aixi doncs, no podiem esperar trobar aqui el misticisme, el caos, la historia antiquissima, les extravagancies i el perfum d’altres temps que ens havien donat alguns paisos asiatics, on a mes estas immers cada dia i a tot arreu en “l’espectacle”, aqui en canvi hauriem d’anar-ho a buscar a les remotes entranyes dels paisos si voliem veure el que queda de les seves arrels africanes. I aixi ho hem fet, perque sino la veritat es que ens comencavem avorrir, i aixo a aquestes alcades de viatge no podia ser. El problema es que estem bastant petats ja, aquests viatges nostrus casquen, i si falta l’adrenalina que fa venir ganes de llevar-te cada dia per anar a veure mon, el cansament et pot.

Primer de tot, marxar de Kenya pitant i cap a Uganda, on podriem dir que comenca la nostre Aventura Africana.
Uganda es una altre historia, ens en vam adonar nomes creuar la frontera. L’aspecte de pais serios desapareix a l’acte i ja comences a viatjar embotit en furgos d’infinita capacitat, rancheres carregades de patates, platanos, gent, animals i tu com un mes alla d’alt esquivant les branques, encara que ells amb una plasticitat i agilitat humiliant!
Si et surts de les principals ciutats i arteries del pais, que ensenyen una desigualtat brutal amb altres zones mes remotes, es un pais precios, amb un paissatge variadissim que passa ens pocs kilometres de la sabana mes calorosa i sense limit a la vista, a muntanyes de mes cinc mil metres amb glaciars permanents, a camins de terra vermella entre selva tropical o a llacs que de ben segur el Dr.Livingstone tenia que esquivar. Tot plegat amb una diversitat d’especies animals aclaparadora. Llastima que nosltres de parcs naturals cap ni un, de fet algun si, els que creuavem inesperadament anant per rutes extranyes i ens adonvem que estavem dins d’un quan veiem manades de nyus, monos, “bambis”, ocells gegants, etc. I es aqui ja entre en joc el gruix del turisme africa “d’exploradors” de viatge organitzat i un motxilero de temporada megapijo amb jeep incorporat que paga el que calgui (per sort ben pocs n’hem vist perque s’amaguen ells solets en els seus ghetos a les afores de les ciutats). Si us diem que anar a veure goril.les val 400$ per dia i barba ja entendreu que es algu totalment fora del nostra avast, pero almenys es un tema forca controlat. Res a veure amb Kenya, tambe amb entrades desorbitades que doblen de preu cada dos anys, pero amb hotels i campaments amb piscina dins els mateixos parcs, globus aerostatics al cel i jeeps pertot, sovint amb una vintena envoltant un lleo! A lo Rioleon Safari! Per no parlar dels Masai Mara ballant i saltant teatralment davant de publics multitudinaris…
Realment ens ha deixat ben tristos veure que estan fent en llocs tan fragils i que teniem per tant especials com les esplanades del Serengueti i les terres baixes del Kilimanjaro. De fet pero la culpa es de qui es prostitueix o de qui va de putes? Realment no ens cap al cap que algu vulgui banyar-se en una piscina mirant girafes i hipopotams, pero que estem fent amb el mon???

Tornem a l’Africa de veritat. Les rancheres i els camions ens han permes arribar a llocs fantastics. Ja us ho imagineu perque tots ho tenim al cap, poblets de quatre cases rodones amb sostre de palla, les avies encorvades fent la farina amb morters que nosaltres no podem ni aixecar dues vegades, kirikus corrent despullats amunt i avall, blat de moro assecant-se a la “placa” central, les nenes i nens mitjants fent cua al pou per arribar al poble amb les garrafes al cap… Si si, vida tradicional en estat pur, dura pero molt mes felicos que els de ciutat. Mes rancheres, ara cap a la frontera amb la R.D. del Congo. No podem evitar la nostre quasi obseicio per aquest llocs, amb l'aire de sense llei, amb el bo i millor dels paisos trapicheant amb negocis quasi sempre obscurs. En el fons son llocs on entendre millor la relitat dels paisos, qui emigra i qui immigra, qui es el ric, contrabands de que, etc. El Congo (RD) pero es molt Congo, un pais permanentment amb guerra des de sempre, i Uganda, els ultims 20 anys tambe en guerra amb uns rebels sanguinaris que volien establir un estat basat en els 10 manaments de Moises. Imagina’t, els han trencat tots i cadascun! Tot just a principis d’aquest sembla que finalment els han fet fora del pais. Doncs aixo, despres d’hores per preciosos camis oblidats entre aquest dos paisos, un poble frontener a lo somali, d’aquells on es talla l’ambient, on a sobre la Sheila va i perd els papers i es posa a cridar la penya chunga pels intents de timos nomes ficar-hi un peu. Ho vam arreglar no sabem com i sense ferits, ja ja, pero es una cosa que passa viatjant, sobretot despres d’hores de trajecte, de no menjar, etc. Un perd els nervis i l’altre ha de donar el callo pels dos, un dia per tu i l’altre per mi.

Aprofintat que parlem de paisos veins, Uganda tambe te frontera amb Rwanda, on no hem anat per problemes de ruta i de visats. Veient els ugandis, molts d’ells tutsis, una gent tant collons d’agradable i amb el cap tant ben posat, encara se’ns fa mes dificil d’entendre els que ja se’ns feia impossible d’entrendre. Suposo que tothom recorda l’increible brot de violencia que va saccejar Rwanda fa uns anys, i que va acabar amb el genicidi dels hutus sobre els tutsis, amb la mort de quasi un milio de persones en nomes tres mesos, la majoria d’elles assessinada per bandes de joves a machetassos. Heu vist la peli Hotel Rwanda? Es de les que es queden a la memoria per sempre… I ja que hi som, d’Uganda i sobre el dictador de torn, hi ha la recent El Ultimo Rey de Escocia que no hem vist pero que creiem que tambe esta molt be.
Mentre la massacre a Rwanda l’ONU dormint a Bruseles… L’ONU, vaia uns, no se si ja ho haviem dit abans i si es aixi ho repetim igualment, que es vergonyos els supermegajeeps amb els que es passeja aquesta “organitzacio” pels paisos pobres. N’hem vist a tots els paisos que hem estat (menys Iran!), pero aqui a Uganda mes que enlloc. Segur que aquests brillants Land Cruisers de luju ultim model, amb antenes gegantines no sabem si per comunicar-se amb Mart, deuen valdre el que no es sabut. Aqui inclus n’hem vist de l’Unicef (part de l’ONU), i era de denuncia veure els nens de la cola apoiats groguis en un d’aquest cotxassos. De veritat que venen ganes d’apedregar-los, sobretot quan els veus passar al cosat dels de la Creu Roja, aquests amb tartanes de rancheres i furgonetes microscopiques.

Els anomenem els nens dela cola… quants a Uganda! Uganda es un pais de nens de carrer, d’orfes per culpa del sida, la malaria i la guerra, i sino ho son provenen de families totalment desestructurades que no se’n fan carrec. Enlloc haviem vist tants nens vagabundejant drogats perduts quan cau el Sol, sols, bruts, estripats, tristos i nomes acompanyats de l’ampolla de plastic amb la cola per inhalar. Ni el govern ni les ong donen avast per tanta canlla, es creu que n’hi ha uns 2.3 milions!
Vam estar visitant algun centre, atavalant algun treballador de Save de Children que pillavem pel carrer, i passant forces dies a Mbale amb els nens. Hi ha forces centres on poden anar a menjar, dormir en canvi quasi tots al carrer, pero sobretot van tant faltats de carinyo que ni et demanen res si tan sols els hi dones la ma, el abraces o rius amb ells. Son uns Angels, timits i sense malicia, es una pena molt gran hostia!
Per pobresa extrema, segurament el subcontinent indi “guanya” a tot el continent africa junt. L’aglomeracio de gent a la India fa que no hagi ni feina, ni menjar ni espai per tothom pero si per a milers de liciats i quantitats ingents de merda. A les grans urbs hi ha milions de persones vivint sobre les escombraries, al costat de les clavegueres, maxim sota amb un toldo de plastic per una familia mes que numerosa, i tot a gran escala. No hem vist res semblant a Africa fins ara, es clar que en algunes grans ciutat africanes i zones en conflicte hi ha el mateix, pero en general Africa no es continent de superpoblacions i la pobresa extrema es molt mes controllable d’aquesta manera, tant pels propis governs com per ong’s. En resum, aixo fa que no estiguem sempre ficats entre merda i gent pobre com a la India, a lo qual no sabem com dir-ho perque es molt trist, pero com mes temps hi passes mes t’hi acostumes, se’t fa com un cuirassa perque sino estaries tots el dia per terra. En canvi aqui on som ara, quan trobes gent necessitada i molt, com els nens del carrer, t’afecten d’una manera acollonant.

Anem plegant que sino s’allarga i no ens llegeix ni deu… Quatre cosetes: Quasi ens veiem mes aviat del previst. El passaport de la Sheila sense tapes que ja us haviem comentat, ens va fer tenir uns forta discussio el el tiu d’immigracio de Nairobi. De seguida ens vam adonar que no eren com els indis aqui, amb els que podiem barallar-nos hores i despres un chai i aqui no ha passat res. Aqui la discusio va acabar rapid i amb un crit: O accepteu el que us dic jo, o us envio a Espanya en el proxim vol!!!
Preus de les coses, doncs ens tenia ben acollonits pero no, al final si fa no fa com la India excepte el transport, que el trobem forca mes carillo. Per aixo tampoc podem anar fent el pendo amunt i avall com fins ara, sense saber on aniriem a espetegar perque hi arrivabem practicament gratis. Aixo si, has d’anar en hotels de puterio que son molt barats. Son aquells que tambe es poden llogar per hores, i que nomes estan plens de nit! ja ja. Aixo si, cutres pero impecables, amb llencols nets!

I no ens podem estar de dir-ho.. pero es que quins nens tant macos els negrets! Si no fos perque no en podem fabricar cap (a no ser que el Jordi fagi alguna concessio, jeje!) fins hi tot se’ns despertaria l’instint paternal! I que guais tambe les “mamassitas” del mercat que els hi diem, grasses, amb vestits de colors, turbant al cap i nen enbolcallat a l’esquena. Superafricanes!

Apa doncs, ara ens queda creuar rapidament el nord de Kenya per entrar a Etiopia, un pais que ens atrau molt perque es un punt i a part a Africa, mai colonitzat, una historia brutal, molts muslims i fortes arrels.. Doncs des d’alli el proxim mail, ara cap sopar que aqui no ens perdem quasi mai un apat, s’han acabat les especies, el picant, els curris i les mosques, estem recuperant quilos a sac!

Us deixem les fotos com sempre al blog http://llunynet.blogspot.com, pero tenim la camara a les ultimes i fem el que podem. A mes aqui no els agraden gota les fotos!

Petonassos a tota la family catalana.

Jordi i Sheila

- Continuar...

- Cerrar...

Volando voy...

Hola familia,

Punt i a part. Al nostre periple per Asia li queden poques hores... Despres de disfrutrar d’unes setmanes seguint els passos de buda pel Bihar (ui si Sidharta aixeques el cap!), hem tornat a Delhi on acabem de comprar un bitllet que ens portara a Nairobi, a Kenya.
Kenya??? Doncs si, poc temps despres de descobrir que el nostre idili amb la India passava per hores baixes, vam decidir anar a Bangladesh i al sortir-ne, si trovabem algun vol be de preu, volar a Africa. Aixi que aquest cop el viatge no sera totalment per terra com ens agrada, "overland" que se'n diu, sino que agafem un vol per saltar sobre l'ocea Indic.
Va costar trovar alguna cosa! i ja haviem decidit que seria millor volar a la peninsula arabiga i baixar a Africa per Oman i Yemen. Yemen brutal pero Oman es petrodolaric, aixi que barat tampoc ens a sortia. Al final ha resultat que teniem la solucio davant dels nassos, Air India ens porta a la quinta ostia, a Nairobi per menys de doscents euros. Nomes Nairobi perque hi ha moltissima immigracio India, la resta de destins africans estan fora de preu.

Pues dit i fet, dema canvi total de cares, de costums, de musica, de religio, de menjar, de vestir i malauradament de preus, tot i ser un pais molt barat el subcontinent indi es imbatible.
I despres? Uf, viatjar per Africa se'ns planteja molt mes complicat que per Asia! Pel que ens hem estat informant fins ara no es tan facil com triar un pais, fer visat i endavant. Aqui el visat d'alguns paisos es molt possible que no te'l fagin, que tardin un mes i mig, o que et demanin carta d'invitacio segons com s'hagin llevat. Moltes fronteres entre paisos estan tancades per conflictes diplomatics, algunes per conflictes armats, algunes estan obertes en una direccio pero no a l'inreves, o no hi ha cap mena de transport public i t’has de buscar la vida a dit, etc. A mes, alguns paisos son realment cars, per collons evitables per estar totalment fora del nostre pressupost, sobretot al sud del continent i alguns paisos arabics del nord.
Tot plegat, ja fa temps que ho sabiem, fa que perdre'ns temps i temps per Africa com hem estat fent per Asia o Sudamerica sigui molt mes complicat i car, aixi que no tenim ni idea de si la cosa va per llarg o no. De moment Kenya d’on nomes sabem que hi ha lleons, despres suposem que cap a Etiopia, i llavors ens agradaria moltissim Sudan, pero aqui ja comencen els problemes de visat, fronteres i demes... No volem fer volar coloms doncs, som verges al continent, aixi que poc a poc i bona lletra.

Apa, el proxim post desde Africaaaaaaaaaaaaaa! Una abracada ben forta a tots i Salut!

Fotos a http://llunynet.blogspot.com (putamerda!, doncs aquest cop no, la tarjeta amb les fotos de la India ha cascat...)

Jordi i Sheila

- Continuar...

- Cerrar...

Reality Bites 3

Premeu "Continuar" per veure els VIDEOS a sota.

- Continuar...

- Cerrar...

Made in Bangladesh

Hola familia,

Doncs fins aqui l’estada a Bangladesh, ahir vam travessar la frontera que ens ha retornat a la India.
Bangladesh es la rehostia, ja us ho expliquem a continuacio, pero es que fins l’ultim dia ho ha estat! El borde pel que vam escollir creuar ahir va resultar ser com una broma. Arribem i ens diuen que hem de travessar el Ganges per entrar a la India a l’altre banda. Primer un tros en barca, i llavors caminar set kilometers a peu per l’ultrafangos llit de riu fins a l’altre banda. Aixo amb les motxilles a tope i plovent a tota hostia. Ells tant tranquils, dient que a aquesta epoca no es massa normal travessar per aqui, pero que es pot intentar... Al cap d’una hora discutint la situacio amb les militarres arriba un pobre rickshawer i ens diu que si volem, podem agafar un bus i en una hora som a un borde on es travessa tranquilament per un pont de mig kilometre. Aqui quasi ningu s’entera d’on te el nas, i els que menys els funcionaris! Aixi que al final despres de correr tot el dia amunt i avall per zona frontenera, vam poder sortir del pais. Es una sort, perque haviem estrujat el visat fin l’ultim dia i sino haguessim hagut de pagar multa per ilegals!

Ha estat doncs un mes intensissim en un pais que ens ha deixat bocabadats en tots els sentits. Es el primer que se’ns acut dir d’un indret que creiem no era mes que una extensio de la India, pero musulma i sense turime. En canvi ens ha sorpres un pais i una gent totalment unics. En realitat es el pupurri el que ho fa unic, les cares o el caos dels carrers son indis o birmans, l’hospitalitat es pakistani, les cases com recordavem les laoites, el paissatge totalment vietnamita en molts casos… A vegades si deixavem volar la ment quan tornavem tardavem uns segons a recordar on erem!

Bestial el paissatge. No som gaire amants del tropic i la palmera, pero aqui es tant extrem, tant selvatic arreu que ens ha enamorat de seguida sense remei. Les mateixes ciutats semblen engullides per selva tropical, i si fas dos passos contats per sortir-ne, t’esperen poblets amb cases de bambu, places de sorra i gent semidespullada que et fan sentir com si haguessis descobert el nuevo mundo. La gent en aquest pobles, alliconadora com sempre, el mes humil es el que mes et dona, i hem estat tractats com a reis en tots els que hem trobat. A canvi tu els dones un dia de distraccio total, amb somriures i mimica, amb currues de nens volent tan sol sigui tocar-te, entrant a totes i cadascuna de les cases per coneixer totes i cadascuna de les families, etc…

Del que no hi ha dubte es que es “El pais d’aigua”, el 70 percent de la seva superficie esta coberta d’aigua, cosa que es tradueix en que les pricipals vies de transport del pais siguin el rius. Enormes en les seves desembocadures, Ganges i Jamuna estan dia i nit transitats tant per diminutes barques de pescadors, com per gegants vaixells de varis pisos carregats fins d’alt de gent al mes pur estil Mississipi. I es que ha estat realment genial petejar-se part del pais en vaixell, un transport que en pocs llocs com aqui tens el luxe d’utlitzar tant.

Per altra banda l’aigua no nomes es als rius, tot el pais esta ple de petites basses prop de les cases, on els nens juguen, , els grans es renten ells i roba, els bufals es refresquen i les granotes crien… i es on el tambe marranot del Jordi es fotia algun xapusson amb la canalla despres d’antologics partits de futbol!
En algunes parts del pais que hem visitat encara eren ben visibles els efectes del ciclo Alia del mes passat. Barriades senceres de cases improvisades, arbres tombats, ong’s repartint menjar, etc. Segons et comenten ells mateixos, cada cop que el pais sembla que aixeca el cap, un ciclo els hi talla sense compassio.
Nosaltres ja vam flipar amb una petita tormenta tropical que ens va pillar a Kuakata, davant del mar, i que ens va despertar a la nit amb una ventada que va trencar un vidre de la finestra. Ens va deixar llit i habitacio inundats en un segon, i nosaltres amb el vent i la pluja a sobre, fent tota la forca que podiem per tancar les restes de la finestra. No vam poder fins que el vent va parar de bufar. Vam baixar al carrer i la gent estava tan tranquila tornant a posar a lloc les teulades de planxa i cobrint-les de grans pedres. Segons ells es lo mes normal del mon, pero nosaltres estavem segurs que no hauria quedat ni una casa en peu...

Aixi es el pais que hem trobat, aigua a manta i verd extrem com no haviem vist mai. Pero quan diem verd, es verd arreu, si no es la selva es una plantacio d’arros, sino plantacio de te, sino de bananes o cocoters, sino el florit de les parets de les habitacions, si no la politica a lo suec de prohibir bosses de plastic i cotxes a pretoli a les ciutats, i sino molts dels bangladeshis… que tambe son uns verds!
I es que segurament la taduccio correcte de Bangladesh no seria “pais dels Bengalis”, sino “planeta dels Bengalis”. De l’ultim viatge a l’India recordavem que una parella d’australians que hi havia estat, ens va dir que estaven tots sonats! i que en van marxar de seguida. Evidentment no es aixi ni de bon tros, pero si que podem dir que es la societat mes “especial” amb qui hem conviscut mai. No pots fer res, absolutament res, sense estar envoltat sempre d’almenys una cincuantena persones. Rollo extraterestre o superestrella total, et pares a mirar uns mangos i cent persones s’amunteguen en pocs segons al teu costat, escrutant-nos i barallant-se per arribar a primera fila. Marxes i et segueixen fins la pensio. T’esperen que surtis, respons per millonessima vegada (a algu que ja hi era quan el del seu costat tambe t’ho havia demanat) a la minientrevista pais-nom-religio-estatcivil-feina, fas cara d’ofuscat, no ho pillen, fas ameneius, no ho pillen, els hi dius que vols estar sol si us plau, no ho entenen, aaaaaaaaaaaarg! sembla que finalment alguns ho han pillat, pero els hi es igual, es un aconteixement importantissim tenir aquestes celebritats al poble i els segueixo igualment…
Es mes que normal en indrets poc turistics ser l’atraccio, aqui pero el descaro es d’unes dimensions que si no ho vius no t’ho creus. Mai enlloc ens haviem sentit tant observats, perseguits i fins hi tot espiats a les habitacions dels hotels, on els pillavem amb els ulls amorrats al pany o a les escletxes de les finestres, en forats al lavabo o inclus un estirat treient el cap per la teulada. Tampoc cap mania en donar voltes com abelles entorn la Sheila per repassarse-la de dalt a baix i qui pot cosir-la a fotos, adinerats i sofisticats de Dhaka o probres d’arreu, ells, tan pudurosos amb la seva dona a casa o coberta de cap a peus. I es que realment cada cop quedem mes astorats amb lo hipocrita d’aquesta doble moral. Ja se sap el que passa sempre amb la “fruta prohibida”, i el resultat es que es en alguns paisos musulmans on hem descobert els historials d’internet mes XXXocants...

En resum, que sens dubte Bangladesh es el lloc on mes agobiats per la pressio de la gent ens hem sentit mai. En canvi no tenim res a dir del seu bon cor i hospitalitat. De fet no esperavem menys d’un pais musulma, on nomes entrar-ne desde l’India ja ens van cridar d’una humil casa i ja seiem a terra menjant mangos, dolcos i bevent te. S’han portat tremendament be amb nosaltes, pero tambe es veritat que la seva curiositat quasi malaltissa ens ha deixat exhausts, per no dir dels nervis, moltes vegades.
Lo de malaltissa es mes serios del que sembla. Del que mes ens ha sobtat del pais es veure tanta gent malalta, mes que als paisos veins, amb problems de tot tipus, de pell en quasi tots els nens, molts muts i cecs, esguerrats, moltissima gent amb problemes psicologics, etc. I es que es molt dur viure en aquestes condicions amb aquest clima. Les aigues estan brutres, la majoria contamindes amb arsenic inclus les d’ampolla, la calor es severa i la humitat de l’ambient indescriptible, les feines durissimes.

Feines… Treball infantil. Estar clar no podem deixar de parlar d’aquest problema que s’agreuja en extrem nomes creuar la frontera. A quasi la totalitat dels negocis hi ha menors treballant, fabriques de rajols, tallers de cosir, tallers mecanics, restaurants, pescant, al camp, etc. De fet, absolutament a tots els llocs on hem menjat en ha servit un nen. Es un dels problemes mes espinosos que afecta al pais, que al tenir la densitat de poblacio mes alta del mon el fa practicament intractable. I es que hi ha gent per tot arreu, molt mes exagerat que la India, sobretot joves i nens, doncs els menors son l’ajuda indispensalbe per les raquitiques economies familiars.
A diferencia de la India o Pakistan, poca gent parla angles fora de les grans ciutats, i es impossible treure’n mes informacio que el nom. Aixi que hem estat rodejats de gent en tot moment, pero d’assumptes del pais com el treball infantil, situacio politica, etc, en tenim tanta informacio com de Swatzilandia. Les apassionants tertulies (on ho posen tot i a tohom de volta i mitja) en altres paissos del subcontinent, aqui son practicament impossibles. De fet pero, no fa falta gaire investigacio per adonar-te que en molts carrers de Dhaka els blocs de pisos son fabriques textils, autentics formiguers de gent davant maquines de cosir en condicions deplorables treballant per grans marques internationals, com G-Star i Diesel, o servint practicament la totalitat del genere de Zaras, Mangos i HMs, podeu trovar el titol en les vostres etiquetes.

Pero la capital no nomes es aixo, el port fluvial de Dhaka es xocant de veritat. Aigua septica, amb nens banyant-s’hi com no, pero uns mercats a la mateixa rivera de fruita, visca la pinya i el mango!, de verdures i peix com enlloc, barcasses gegants arrivant a port i barquetes esquivant-les com poden.
Tot plegat, com els mateixos carrers, un caos i despelote subcontinental de padre y muy senor mio, pero aixi com a la India perceps un ordre darrere el desordre, en aquest pais darrera el caos nomes hem trobat caos, i segurament aquest es un dels motius que el fan tant especial. Demanar informacio de qualsevol tipus es missio impossible, ni horaris de vaixell o tren dins la mateixa estacio! Ni on es l’estacio de bus! Ni cap on es el riu! Tambe es quasi impossible sortir del pais sense haver estat atropellat per algun dels incontables ciclo-rickshaws que inunden els carrers, com trombes d’aigua. Realment es bestial la quantitat que n’hi arriben a haver, nomes a Dhaka es diu que uns 600.000, aixi que es inevitable fer-te portar per ells, desprenent-te dels pudors inicials que tens a la India on l’alternativa a motor tambe abarrota els carrers.

En resum, que deixem un pais ens ha saccejat de cap a peus, amb un paissatge tropical inigualable, un psique nacional hilarant i una vida de carrer palpitant i desordenada que trovem genial per la llibertat que despren. Pero tambe amb uns problemes de superpoblacio, pobresa i treball infantil enormes.

Nosaltres com deiem al principi hem deixat el pais per l’oest, doncs es impossible creuar a Myanmar per l’altra banda. Ja ens hagues agradat, pero almenys tenim el consol d’algunes zones muntanyoses de la part oriental de Bangladesh, on hem trobat cares i poblats tribals totalmet birmans! Tambe evitarem per enessima vegada Nepal, mes en aquestes époques de l’any, per motius que per qui ens hagi seguit fins ara estan mes que explicats.
Entrem doncs a la India pel Bihar, uns dels estats del pais que romanen mes purs, segurament tambe per la condicio de ser un dels mes pobres. No ens aniria millor per altre lloc, doncs deixem Bangladesh sense haver vist cap turista ni un, aixi que Bihar es el lloc ideal per seguir aixi…
Per altre banda una mica de ”oxigen” tampoc ens aniria malament, doncs no recordavem haver sortit mai tant fets pols d’un pais. I es que Bangladesh se les te, es durillo de veritat. Ja hem dit com esta el clima, suant incontrolablement dia i nit, pero es que a mes es tant barat si vols, si viatges guarrissim, a les cobertes dels vaixells, menjant de batalla, allotjant-te en hotes d’estacio, eterns busos de linia, etc. que ens hem arrossegat pel pais en un Guiness de tacanyeria. Hi ha alternativa a les grans ciutats, pero ja ens coneixem, no es pot deixar escapar la possibilitat de dinar per quinze o vint centims d’euro, dormir per menys d’un euro, etc.

Eps, el mail esta ple de generalismes vers els bangladeshis… Esta clar que mai es pot descriure tota una societat aixi, pero ens va be per explicar el que hem viscut aquest ultim mes, i en el fons nomes son apunts de viatge.

Una abracada ben ben forta a tots i salut!

Jordi i Sheila

- Continuar...

- Cerrar...

Perque els temps estan canviant...

Hola family,

Us escrivim des de Kolkata (Calcuta), a l’est de la India, “patint” els monsons.
Fa un parell de setmanes que vam entrar al pais despres de baixar del Karakorum i passar uns dies nostalgics a Pindi, per la proximitat de la marxa, i tambe d’uns de tensos a Peshawar, on nomes posar-hi els peus ens van informar de les tres bombes que acabaven d’esclatar a la ciutat i que van causar 12 morts.

Ja coneixiem Peshawar, ja haviem estat en anteriors occasions en la que es sens dubte la ciutat mes fascinant de Pakistan. La proximitat amb la frontera afghana fa que sigui un polvori de radicalisme religios, capital mundial del traffic d’armes i opiacis, envoltada d’enormes camps de refugiats i desgraciadament plena de dones sense rostre sota burques. Una ciutat ruda com poques, pero tambe amb un ambient sense llei, caotic i de despelote que la fa unica, i es clar, amb genuina hospitalitat pashtun.
Aquesta vegada pero, l’ambient estava caldejat al limit, la batalla entre l’exercit i els talibans ha deixat la ciutat com a amagatall principal de la fuga dels ultims. Aquests com a contrapartida, estan castigant la ciutat amb bombes setmanals.
Nosaltres passejavem per l’apassioanant ciutat vella i objectiu de la ultima bomba amb el cul ben apretat. Al cap de tres dies tensos com hem dit, vam marxar amb la cua entre cames.

Al cap d’una setmana quan ja erem a la India, van fer volar el cine just al costat de la nostra pensio, per on passavem almenys una dotzena de vegades al dia. 10 morts i mig carrer a tomar pel cul. Realment Peshawar ara es perillos i segurament no hi hauriem d’haver anat.

Per tot el que hi hem viscut, nosaltres ara tenim els peus a la India pero el cap encara a Pakistan. Ens informa la gent coneguda i devorem tot contingut dels diaris indis sobre el pais vei. L’ultim que sabem, l’anunci d’una campanya de terror com mai ha conegut el pais per part dels talibans a les principal ciutats. Es una puta pena, el pais no s’ho mereix, cap pais s’ho mereix.
Per acabar aclarir que no es que ens agradi recrear-nos amb aquest tema, tant de bo no haguessim hagut de dir res mes de Pakistan, pero vam decidir explicar les coses tal com les viviem, i aixi son.

Canviant radicalment de terc, l’entrada a la India ha estat durilla. No exactament l’entrada, quan inexplicablement un conductor de camio ens va portar de gorra des de la frontera fins a Amritsar, i fins i tot ens va pagar el rickshaw fins el Temple d’Or, en un gest que encara ens te estupefactes per torbar-nos en un pais on l’esport nacional es treure-li el maxim de pasta al guiri (per altre banda fet que trobem totalment comprensible mentre no arrivi a l’estafa). En poques hores pero, les coses van tornar al seu lloc i ja estavem “discutint” amb tot quisqui, hotelers, botiguers, etc.
Diem dura perque en molts aspectes la India esta irreconeixible per nosaltres, caminant a passos agegantats cap a l’occidentalitzacio per una part, i la Thailanditzacio per una altre.

Al primer dia ja vam trobar tots els guiris que no haviem vist en tot el viatge. A centenars, i ja no nomes el tipic guiri hippy de la India, sino tambe una nova especie de turisme yankee, amb bermudes i marcant catxes, sempre apunt per lligar, que sembla que finalment s’ha atrevit a fer el salt des de Thailandia.
El guiri mira-que-hippy-que-soc per la seva banda tambe s’ha multipluicat, i el Main Bazar de Delhi ja sembla mes una passarela per desmostrar qui mimetitza mes be a la gran Janis o inclus al mateix Jesucrist amb taparravos i pit al vent, que no pas un carrer de la ciutat.
No es que en reneguem, nosaltres tambe haviem fet el pollos per aqui, el problema es que en la India actual, fora dels impresentables ghettos per guiris esta totalment fora de lloc, un hippisme de platja ja massa forcat i artificial.

Ghettos de guiris? Molts. Goa, no se’ns acut un lloc del mon mes patetic on anar, Rishikesh, Pushkar, Manali, etc. Llocs que podrien ser collonuts, pero que el famos motxilerisme, una forma mes de turisme de masses i potser el mes corrossiu, s’ha encarregat de destrossar. Ara no son mes que indrets de mentida, adaptats a les voluntats d’aquest tipus de “viatger”, amb pubs, paradetes de roba hippy, menjar occidental, musica occidental, etc. En definituiva, llocs amb molta menys cultura india que el Raval.

Motxileros? Tot i viatjar amb motxilla desde sempre no ens n'hem considerat mai. De fet des de la primera setmana a Sudamerica en el nostre primer viatge que ja odiavem tota la parafenalia que rodeja aquest mon. Un mon on la gran majoria es dediquen a passejar-se pels paisos per col.leccionar-los, fer altres amics guiris, tirar-se farres i explicar-se batalletes sense importar-los el mes minim la gent i la cultura d’on estan. A mes el seu tiradisme quasi sempre es facana, trens i habitacions amb aire condicionat, taxis, vols interns i el que faci falta per soportar la “duresa” del viatge.
I es que cada vegada costa mes trobar algun viatger de veritat, de fet aquest viatge nomes n’hem trobat uns, una esquerpa parella alemana amb dos nens petits que estan viatjant per tot el mon per terra i mar. Al igual que nosaltres en l’ultim viatge, cremats de fer curses d’obstacles per la India per esquivar llocs turistics i inventant-se camins per trobar-ne de guapos i autentics a la vegada, visitant sempre que es pot paisos poc turistics per prejudicis cap a ells, etc. Aquest realment es el nostre mon quan viatgem, i el mon que volem, no la pallassada motxilera. Tal com s’esta occidentalitzant el mon, ja costa prou de trovar llocs on es mantingui l’escencia de la seva cultura, com perque hi arrivin ordes de joves demanant les comoditats de casa.

Els Israleites? Uf, no tocarem el tema per por a ser titllats d’antisemites. La majoria ja sabeu que en pensem.

I com hem trobat la India? Doncs molt canviada, canvis bons i il.lusionants, com una clase mitja molt mes abundant, carrers una mica mes salubres, estacions de tren organitzades!, menys caos a la carretera, mes cotxes i menys ciclo-rickshaws, etc. I canvis dolents creiem nosaltres, com molts menys saris, menys sadhus, menys vaques, menys colors i olors i quasi tot en angles, en una evident perdua de la fascinant idiosincracia India en les noves generacions.
Desgraciadament hi ha coses que no canvien, la pobresa extrema segueix present arreu i la continuen patint els mateixos.

Com ens deixa tot plegat ara? Esta clar que no portem prou temps a la India per fer gran judicis, les parts mes rurals del pais segurmanet segueixen igual, i algunes ciutats importants tambe, pero aixo es el que han vist fins ara un ulls que havien viatjat per aquestes terres mes d’un any no fa ni un lustre. I de fet creiem que es aquest el problema principal que aquesta vegada ens doni la sensacio que no ens hi quedi giare res a fer aqui, ja ho hem estrujat massa, a no ser que volguessim aprofundir en un tema concret que ara mateix no es el cas. Ho vam disfrutar molt temps en el seu moment, mes que enlloc al mon potser, pero tambe per aixo ara es com casa, la nostra mirada ja ha assimilat com seves les “extravagancies” del pais. Passem impassibles al costat de vaques i temples, o parlem amb sadhus com si ho fessim amb el Peret de cal fideuer. Per contra no hem aconsseguit assimilar ni el turisme ni l’occidentalitzacio en exces .


Per tot no hem aguantat gaire aqui. Gracies a deu aquest cop ja no veniem a la India a viatjar-la, teniem altres projectes en ment que encara no estan desestimats, pero per ara hem decidit creuar-la com un llamp i entrar a Bangladesh a veure si ens passa la pajara. Ja fa temps que sabem que una frontera no es una simple linea en un mapa, sovint significa un canvi total de realitat en uns pocs metres, i aixo necessitem ara,

I tampoc ha estat tot negatiu a la India. El Temple d’Or dels Sikhs a Amristar no deixara mai d’impressionar-nos per la seva opulencia i l’inesgotable torrent de peregrins, I sempre envoltat per una serenitat molt especial. Tambe hi hem tornat a disfrutar dels multitudinaris apats de gratis, que casualment han tornat a acabar amb mals de panxa.
El tren de Delhi a Kolkata tambe ha estat formidable, 25 hores suant-la i conversant amb indis de tota procedencia i condicio, els terres forrats de gent a la nit i com sempre xanfant caps i culs per passar en uns vagons on no hi cap mai ningu mes. Es clar que aqui aixo de mai, mai es veritat. Per exemple mai ens havien robat, i la Sheila va sortir descalca a l’estacio de Kolkata per una misteriosa desaparico de les seves xancletes.
Kolkata en parts molt canviada, no reconeixiem el centre, ja forca lluny de la llegenda negra que persegueix la ciutat. Pero la periferia que hem vist, com la de Delhi, malauradament sembla que no absorbeix ni el mes minim dels avancos del pais.

Aixi doncs, Bangladesh, un pais on no hem estat mai i que trobem interessantissim per molt motius. Pais musulma antic Pakistan Oriental, amb geografia tipica del sud-est Asiatic i vorejant Myanmar i els estats mes remots de la India, aigua a manta que cobreix mig pais, carreteres d’aigua, la densitat de poblacio mes gran del mon amb una megacapital de mes de 10 milions d’habitants, mes barat que enlloc i absencia de turisme.

Dema agafem el tren cap a la frontera, ja us explicarem que hi hem trobat!

Molts petons a tots. Penjarem mes videos un altre dia.

Jordi i Sheila

- Continuar...

- Cerrar...