Reality Bites 3
Premeu "Continuar" per veure els VIDEOS a sota.
jueves, julio 02, 2009
miércoles, julio 01, 2009
Made in Bangladesh
Hola familia,
Doncs fins aqui l’estada a Bangladesh, ahir vam travessar la frontera que ens ha retornat a la India.
Bangladesh es la rehostia, ja us ho expliquem a continuacio, pero es que fins l’ultim dia ho ha estat! El borde pel que vam escollir creuar ahir va resultar ser com una broma. Arribem i ens diuen que hem de travessar el Ganges per entrar a la India a l’altre banda. Primer un tros en barca, i llavors caminar set kilometers a peu per l’ultrafangos llit de riu fins a l’altre banda. Aixo amb les motxilles a tope i plovent a tota hostia. Ells tant tranquils, dient que a aquesta epoca no es massa normal travessar per aqui, pero que es pot intentar... Al cap d’una hora discutint la situacio amb les militarres arriba un pobre rickshawer i ens diu que si volem, podem agafar un bus i en una hora som a un borde on es travessa tranquilament per un pont de mig kilometre. Aqui quasi ningu s’entera d’on te el nas, i els que menys els funcionaris! Aixi que al final despres de correr tot el dia amunt i avall per zona frontenera, vam poder sortir del pais. Es una sort, perque haviem estrujat el visat fin l’ultim dia i sino haguessim hagut de pagar multa per ilegals!
Ha estat doncs un mes intensissim en un pais que ens ha deixat bocabadats en tots els sentits. Es el primer que se’ns acut dir d’un indret que creiem no era mes que una extensio de la India, pero musulma i sense turime. En canvi ens ha sorpres un pais i una gent totalment unics. En realitat es el pupurri el que ho fa unic, les cares o el caos dels carrers son indis o birmans, l’hospitalitat es pakistani, les cases com recordavem les laoites, el paissatge totalment vietnamita en molts casos… A vegades si deixavem volar la ment quan tornavem tardavem uns segons a recordar on erem!
Bestial el paissatge. No som gaire amants del tropic i la palmera, pero aqui es tant extrem, tant selvatic arreu que ens ha enamorat de seguida sense remei. Les mateixes ciutats semblen engullides per selva tropical, i si fas dos passos contats per sortir-ne, t’esperen poblets amb cases de bambu, places de sorra i gent semidespullada que et fan sentir com si haguessis descobert el nuevo mundo. La gent en aquest pobles, alliconadora com sempre, el mes humil es el que mes et dona, i hem estat tractats com a reis en tots els que hem trobat. A canvi tu els dones un dia de distraccio total, amb somriures i mimica, amb currues de nens volent tan sol sigui tocar-te, entrant a totes i cadascuna de les cases per coneixer totes i cadascuna de les families, etc…
Del que no hi ha dubte es que es “El pais d’aigua”, el 70 percent de la seva superficie esta coberta d’aigua, cosa que es tradueix en que les pricipals vies de transport del pais siguin el rius. Enormes en les seves desembocadures, Ganges i Jamuna estan dia i nit transitats tant per diminutes barques de pescadors, com per gegants vaixells de varis pisos carregats fins d’alt de gent al mes pur estil Mississipi. I es que ha estat realment genial petejar-se part del pais en vaixell, un transport que en pocs llocs com aqui tens el luxe d’utlitzar tant.
Per altra banda l’aigua no nomes es als rius, tot el pais esta ple de petites basses prop de les cases, on els nens juguen, , els grans es renten ells i roba, els bufals es refresquen i les granotes crien… i es on el tambe marranot del Jordi es fotia algun xapusson amb la canalla despres d’antologics partits de futbol!
En algunes parts del pais que hem visitat encara eren ben visibles els efectes del ciclo Alia del mes passat. Barriades senceres de cases improvisades, arbres tombats, ong’s repartint menjar, etc. Segons et comenten ells mateixos, cada cop que el pais sembla que aixeca el cap, un ciclo els hi talla sense compassio.
Nosaltres ja vam flipar amb una petita tormenta tropical que ens va pillar a Kuakata, davant del mar, i que ens va despertar a la nit amb una ventada que va trencar un vidre de la finestra. Ens va deixar llit i habitacio inundats en un segon, i nosaltres amb el vent i la pluja a sobre, fent tota la forca que podiem per tancar les restes de la finestra. No vam poder fins que el vent va parar de bufar. Vam baixar al carrer i la gent estava tan tranquila tornant a posar a lloc les teulades de planxa i cobrint-les de grans pedres. Segons ells es lo mes normal del mon, pero nosaltres estavem segurs que no hauria quedat ni una casa en peu...
Aixi es el pais que hem trobat, aigua a manta i verd extrem com no haviem vist mai. Pero quan diem verd, es verd arreu, si no es la selva es una plantacio d’arros, sino plantacio de te, sino de bananes o cocoters, sino el florit de les parets de les habitacions, si no la politica a lo suec de prohibir bosses de plastic i cotxes a pretoli a les ciutats, i sino molts dels bangladeshis… que tambe son uns verds!
I es que segurament la taduccio correcte de Bangladesh no seria “pais dels Bengalis”, sino “planeta dels Bengalis”. De l’ultim viatge a l’India recordavem que una parella d’australians que hi havia estat, ens va dir que estaven tots sonats! i que en van marxar de seguida. Evidentment no es aixi ni de bon tros, pero si que podem dir que es la societat mes “especial” amb qui hem conviscut mai. No pots fer res, absolutament res, sense estar envoltat sempre d’almenys una cincuantena persones. Rollo extraterestre o superestrella total, et pares a mirar uns mangos i cent persones s’amunteguen en pocs segons al teu costat, escrutant-nos i barallant-se per arribar a primera fila. Marxes i et segueixen fins la pensio. T’esperen que surtis, respons per millonessima vegada (a algu que ja hi era quan el del seu costat tambe t’ho havia demanat) a la minientrevista pais-nom-religio-estatcivil-feina, fas cara d’ofuscat, no ho pillen, fas ameneius, no ho pillen, els hi dius que vols estar sol si us plau, no ho entenen, aaaaaaaaaaaarg! sembla que finalment alguns ho han pillat, pero els hi es igual, es un aconteixement importantissim tenir aquestes celebritats al poble i els segueixo igualment…
Es mes que normal en indrets poc turistics ser l’atraccio, aqui pero el descaro es d’unes dimensions que si no ho vius no t’ho creus. Mai enlloc ens haviem sentit tant observats, perseguits i fins hi tot espiats a les habitacions dels hotels, on els pillavem amb els ulls amorrats al pany o a les escletxes de les finestres, en forats al lavabo o inclus un estirat treient el cap per la teulada. Tampoc cap mania en donar voltes com abelles entorn la Sheila per repassarse-la de dalt a baix i qui pot cosir-la a fotos, adinerats i sofisticats de Dhaka o probres d’arreu, ells, tan pudurosos amb la seva dona a casa o coberta de cap a peus. I es que realment cada cop quedem mes astorats amb lo hipocrita d’aquesta doble moral. Ja se sap el que passa sempre amb la “fruta prohibida”, i el resultat es que es en alguns paisos musulmans on hem descobert els historials d’internet mes XXXocants...
En resum, que sens dubte Bangladesh es el lloc on mes agobiats per la pressio de la gent ens hem sentit mai. En canvi no tenim res a dir del seu bon cor i hospitalitat. De fet no esperavem menys d’un pais musulma, on nomes entrar-ne desde l’India ja ens van cridar d’una humil casa i ja seiem a terra menjant mangos, dolcos i bevent te. S’han portat tremendament be amb nosaltes, pero tambe es veritat que la seva curiositat quasi malaltissa ens ha deixat exhausts, per no dir dels nervis, moltes vegades.
Lo de malaltissa es mes serios del que sembla. Del que mes ens ha sobtat del pais es veure tanta gent malalta, mes que als paisos veins, amb problems de tot tipus, de pell en quasi tots els nens, molts muts i cecs, esguerrats, moltissima gent amb problemes psicologics, etc. I es que es molt dur viure en aquestes condicions amb aquest clima. Les aigues estan brutres, la majoria contamindes amb arsenic inclus les d’ampolla, la calor es severa i la humitat de l’ambient indescriptible, les feines durissimes.
Feines… Treball infantil. Estar clar no podem deixar de parlar d’aquest problema que s’agreuja en extrem nomes creuar la frontera. A quasi la totalitat dels negocis hi ha menors treballant, fabriques de rajols, tallers de cosir, tallers mecanics, restaurants, pescant, al camp, etc. De fet, absolutament a tots els llocs on hem menjat en ha servit un nen. Es un dels problemes mes espinosos que afecta al pais, que al tenir la densitat de poblacio mes alta del mon el fa practicament intractable. I es que hi ha gent per tot arreu, molt mes exagerat que la India, sobretot joves i nens, doncs els menors son l’ajuda indispensalbe per les raquitiques economies familiars.
A diferencia de la India o Pakistan, poca gent parla angles fora de les grans ciutats, i es impossible treure’n mes informacio que el nom. Aixi que hem estat rodejats de gent en tot moment, pero d’assumptes del pais com el treball infantil, situacio politica, etc, en tenim tanta informacio com de Swatzilandia. Les apassionants tertulies (on ho posen tot i a tohom de volta i mitja) en altres paissos del subcontinent, aqui son practicament impossibles. De fet pero, no fa falta gaire investigacio per adonar-te que en molts carrers de Dhaka els blocs de pisos son fabriques textils, autentics formiguers de gent davant maquines de cosir en condicions deplorables treballant per grans marques internationals, com G-Star i Diesel, o servint practicament la totalitat del genere de Zaras, Mangos i HMs, podeu trovar el titol en les vostres etiquetes.
Pero la capital no nomes es aixo, el port fluvial de Dhaka es xocant de veritat. Aigua septica, amb nens banyant-s’hi com no, pero uns mercats a la mateixa rivera de fruita, visca la pinya i el mango!, de verdures i peix com enlloc, barcasses gegants arrivant a port i barquetes esquivant-les com poden.
Tot plegat, com els mateixos carrers, un caos i despelote subcontinental de padre y muy senor mio, pero aixi com a la India perceps un ordre darrere el desordre, en aquest pais darrera el caos nomes hem trobat caos, i segurament aquest es un dels motius que el fan tant especial. Demanar informacio de qualsevol tipus es missio impossible, ni horaris de vaixell o tren dins la mateixa estacio! Ni on es l’estacio de bus! Ni cap on es el riu! Tambe es quasi impossible sortir del pais sense haver estat atropellat per algun dels incontables ciclo-rickshaws que inunden els carrers, com trombes d’aigua. Realment es bestial la quantitat que n’hi arriben a haver, nomes a Dhaka es diu que uns 600.000, aixi que es inevitable fer-te portar per ells, desprenent-te dels pudors inicials que tens a la India on l’alternativa a motor tambe abarrota els carrers.
En resum, que deixem un pais ens ha saccejat de cap a peus, amb un paissatge tropical inigualable, un psique nacional hilarant i una vida de carrer palpitant i desordenada que trovem genial per la llibertat que despren. Pero tambe amb uns problemes de superpoblacio, pobresa i treball infantil enormes.
Nosaltres com deiem al principi hem deixat el pais per l’oest, doncs es impossible creuar a Myanmar per l’altra banda. Ja ens hagues agradat, pero almenys tenim el consol d’algunes zones muntanyoses de la part oriental de Bangladesh, on hem trobat cares i poblats tribals totalmet birmans! Tambe evitarem per enessima vegada Nepal, mes en aquestes époques de l’any, per motius que per qui ens hagi seguit fins ara estan mes que explicats.
Entrem doncs a la India pel Bihar, uns dels estats del pais que romanen mes purs, segurament tambe per la condicio de ser un dels mes pobres. No ens aniria millor per altre lloc, doncs deixem Bangladesh sense haver vist cap turista ni un, aixi que Bihar es el lloc ideal per seguir aixi…
Per altre banda una mica de ”oxigen” tampoc ens aniria malament, doncs no recordavem haver sortit mai tant fets pols d’un pais. I es que Bangladesh se les te, es durillo de veritat. Ja hem dit com esta el clima, suant incontrolablement dia i nit, pero es que a mes es tant barat si vols, si viatges guarrissim, a les cobertes dels vaixells, menjant de batalla, allotjant-te en hotes d’estacio, eterns busos de linia, etc. que ens hem arrossegat pel pais en un Guiness de tacanyeria. Hi ha alternativa a les grans ciutats, pero ja ens coneixem, no es pot deixar escapar la possibilitat de dinar per quinze o vint centims d’euro, dormir per menys d’un euro, etc.
Eps, el mail esta ple de generalismes vers els bangladeshis… Esta clar que mai es pot descriure tota una societat aixi, pero ens va be per explicar el que hem viscut aquest ultim mes, i en el fons nomes son apunts de viatge.
Una abracada ben ben forta a tots i salut!
Jordi i Sheila
Doncs fins aqui l’estada a Bangladesh, ahir vam travessar la frontera que ens ha retornat a la India.
Bangladesh es la rehostia, ja us ho expliquem a continuacio, pero es que fins l’ultim dia ho ha estat! El borde pel que vam escollir creuar ahir va resultar ser com una broma. Arribem i ens diuen que hem de travessar el Ganges per entrar a la India a l’altre banda. Primer un tros en barca, i llavors caminar set kilometers a peu per l’ultrafangos llit de riu fins a l’altre banda. Aixo amb les motxilles a tope i plovent a tota hostia. Ells tant tranquils, dient que a aquesta epoca no es massa normal travessar per aqui, pero que es pot intentar... Al cap d’una hora discutint la situacio amb les militarres arriba un pobre rickshawer i ens diu que si volem, podem agafar un bus i en una hora som a un borde on es travessa tranquilament per un pont de mig kilometre. Aqui quasi ningu s’entera d’on te el nas, i els que menys els funcionaris! Aixi que al final despres de correr tot el dia amunt i avall per zona frontenera, vam poder sortir del pais. Es una sort, perque haviem estrujat el visat fin l’ultim dia i sino haguessim hagut de pagar multa per ilegals!
Ha estat doncs un mes intensissim en un pais que ens ha deixat bocabadats en tots els sentits. Es el primer que se’ns acut dir d’un indret que creiem no era mes que una extensio de la India, pero musulma i sense turime. En canvi ens ha sorpres un pais i una gent totalment unics. En realitat es el pupurri el que ho fa unic, les cares o el caos dels carrers son indis o birmans, l’hospitalitat es pakistani, les cases com recordavem les laoites, el paissatge totalment vietnamita en molts casos… A vegades si deixavem volar la ment quan tornavem tardavem uns segons a recordar on erem!
Bestial el paissatge. No som gaire amants del tropic i la palmera, pero aqui es tant extrem, tant selvatic arreu que ens ha enamorat de seguida sense remei. Les mateixes ciutats semblen engullides per selva tropical, i si fas dos passos contats per sortir-ne, t’esperen poblets amb cases de bambu, places de sorra i gent semidespullada que et fan sentir com si haguessis descobert el nuevo mundo. La gent en aquest pobles, alliconadora com sempre, el mes humil es el que mes et dona, i hem estat tractats com a reis en tots els que hem trobat. A canvi tu els dones un dia de distraccio total, amb somriures i mimica, amb currues de nens volent tan sol sigui tocar-te, entrant a totes i cadascuna de les cases per coneixer totes i cadascuna de les families, etc…
Del que no hi ha dubte es que es “El pais d’aigua”, el 70 percent de la seva superficie esta coberta d’aigua, cosa que es tradueix en que les pricipals vies de transport del pais siguin el rius. Enormes en les seves desembocadures, Ganges i Jamuna estan dia i nit transitats tant per diminutes barques de pescadors, com per gegants vaixells de varis pisos carregats fins d’alt de gent al mes pur estil Mississipi. I es que ha estat realment genial petejar-se part del pais en vaixell, un transport que en pocs llocs com aqui tens el luxe d’utlitzar tant.
Per altra banda l’aigua no nomes es als rius, tot el pais esta ple de petites basses prop de les cases, on els nens juguen, , els grans es renten ells i roba, els bufals es refresquen i les granotes crien… i es on el tambe marranot del Jordi es fotia algun xapusson amb la canalla despres d’antologics partits de futbol!
En algunes parts del pais que hem visitat encara eren ben visibles els efectes del ciclo Alia del mes passat. Barriades senceres de cases improvisades, arbres tombats, ong’s repartint menjar, etc. Segons et comenten ells mateixos, cada cop que el pais sembla que aixeca el cap, un ciclo els hi talla sense compassio.
Nosaltres ja vam flipar amb una petita tormenta tropical que ens va pillar a Kuakata, davant del mar, i que ens va despertar a la nit amb una ventada que va trencar un vidre de la finestra. Ens va deixar llit i habitacio inundats en un segon, i nosaltres amb el vent i la pluja a sobre, fent tota la forca que podiem per tancar les restes de la finestra. No vam poder fins que el vent va parar de bufar. Vam baixar al carrer i la gent estava tan tranquila tornant a posar a lloc les teulades de planxa i cobrint-les de grans pedres. Segons ells es lo mes normal del mon, pero nosaltres estavem segurs que no hauria quedat ni una casa en peu...
Aixi es el pais que hem trobat, aigua a manta i verd extrem com no haviem vist mai. Pero quan diem verd, es verd arreu, si no es la selva es una plantacio d’arros, sino plantacio de te, sino de bananes o cocoters, sino el florit de les parets de les habitacions, si no la politica a lo suec de prohibir bosses de plastic i cotxes a pretoli a les ciutats, i sino molts dels bangladeshis… que tambe son uns verds!
I es que segurament la taduccio correcte de Bangladesh no seria “pais dels Bengalis”, sino “planeta dels Bengalis”. De l’ultim viatge a l’India recordavem que una parella d’australians que hi havia estat, ens va dir que estaven tots sonats! i que en van marxar de seguida. Evidentment no es aixi ni de bon tros, pero si que podem dir que es la societat mes “especial” amb qui hem conviscut mai. No pots fer res, absolutament res, sense estar envoltat sempre d’almenys una cincuantena persones. Rollo extraterestre o superestrella total, et pares a mirar uns mangos i cent persones s’amunteguen en pocs segons al teu costat, escrutant-nos i barallant-se per arribar a primera fila. Marxes i et segueixen fins la pensio. T’esperen que surtis, respons per millonessima vegada (a algu que ja hi era quan el del seu costat tambe t’ho havia demanat) a la minientrevista pais-nom-religio-estatcivil-feina, fas cara d’ofuscat, no ho pillen, fas ameneius, no ho pillen, els hi dius que vols estar sol si us plau, no ho entenen, aaaaaaaaaaaarg! sembla que finalment alguns ho han pillat, pero els hi es igual, es un aconteixement importantissim tenir aquestes celebritats al poble i els segueixo igualment…
Es mes que normal en indrets poc turistics ser l’atraccio, aqui pero el descaro es d’unes dimensions que si no ho vius no t’ho creus. Mai enlloc ens haviem sentit tant observats, perseguits i fins hi tot espiats a les habitacions dels hotels, on els pillavem amb els ulls amorrats al pany o a les escletxes de les finestres, en forats al lavabo o inclus un estirat treient el cap per la teulada. Tampoc cap mania en donar voltes com abelles entorn la Sheila per repassarse-la de dalt a baix i qui pot cosir-la a fotos, adinerats i sofisticats de Dhaka o probres d’arreu, ells, tan pudurosos amb la seva dona a casa o coberta de cap a peus. I es que realment cada cop quedem mes astorats amb lo hipocrita d’aquesta doble moral. Ja se sap el que passa sempre amb la “fruta prohibida”, i el resultat es que es en alguns paisos musulmans on hem descobert els historials d’internet mes XXXocants...
En resum, que sens dubte Bangladesh es el lloc on mes agobiats per la pressio de la gent ens hem sentit mai. En canvi no tenim res a dir del seu bon cor i hospitalitat. De fet no esperavem menys d’un pais musulma, on nomes entrar-ne desde l’India ja ens van cridar d’una humil casa i ja seiem a terra menjant mangos, dolcos i bevent te. S’han portat tremendament be amb nosaltes, pero tambe es veritat que la seva curiositat quasi malaltissa ens ha deixat exhausts, per no dir dels nervis, moltes vegades.
Lo de malaltissa es mes serios del que sembla. Del que mes ens ha sobtat del pais es veure tanta gent malalta, mes que als paisos veins, amb problems de tot tipus, de pell en quasi tots els nens, molts muts i cecs, esguerrats, moltissima gent amb problemes psicologics, etc. I es que es molt dur viure en aquestes condicions amb aquest clima. Les aigues estan brutres, la majoria contamindes amb arsenic inclus les d’ampolla, la calor es severa i la humitat de l’ambient indescriptible, les feines durissimes.
Feines… Treball infantil. Estar clar no podem deixar de parlar d’aquest problema que s’agreuja en extrem nomes creuar la frontera. A quasi la totalitat dels negocis hi ha menors treballant, fabriques de rajols, tallers de cosir, tallers mecanics, restaurants, pescant, al camp, etc. De fet, absolutament a tots els llocs on hem menjat en ha servit un nen. Es un dels problemes mes espinosos que afecta al pais, que al tenir la densitat de poblacio mes alta del mon el fa practicament intractable. I es que hi ha gent per tot arreu, molt mes exagerat que la India, sobretot joves i nens, doncs els menors son l’ajuda indispensalbe per les raquitiques economies familiars.
A diferencia de la India o Pakistan, poca gent parla angles fora de les grans ciutats, i es impossible treure’n mes informacio que el nom. Aixi que hem estat rodejats de gent en tot moment, pero d’assumptes del pais com el treball infantil, situacio politica, etc, en tenim tanta informacio com de Swatzilandia. Les apassionants tertulies (on ho posen tot i a tohom de volta i mitja) en altres paissos del subcontinent, aqui son practicament impossibles. De fet pero, no fa falta gaire investigacio per adonar-te que en molts carrers de Dhaka els blocs de pisos son fabriques textils, autentics formiguers de gent davant maquines de cosir en condicions deplorables treballant per grans marques internationals, com G-Star i Diesel, o servint practicament la totalitat del genere de Zaras, Mangos i HMs, podeu trovar el titol en les vostres etiquetes.
Pero la capital no nomes es aixo, el port fluvial de Dhaka es xocant de veritat. Aigua septica, amb nens banyant-s’hi com no, pero uns mercats a la mateixa rivera de fruita, visca la pinya i el mango!, de verdures i peix com enlloc, barcasses gegants arrivant a port i barquetes esquivant-les com poden.
Tot plegat, com els mateixos carrers, un caos i despelote subcontinental de padre y muy senor mio, pero aixi com a la India perceps un ordre darrere el desordre, en aquest pais darrera el caos nomes hem trobat caos, i segurament aquest es un dels motius que el fan tant especial. Demanar informacio de qualsevol tipus es missio impossible, ni horaris de vaixell o tren dins la mateixa estacio! Ni on es l’estacio de bus! Ni cap on es el riu! Tambe es quasi impossible sortir del pais sense haver estat atropellat per algun dels incontables ciclo-rickshaws que inunden els carrers, com trombes d’aigua. Realment es bestial la quantitat que n’hi arriben a haver, nomes a Dhaka es diu que uns 600.000, aixi que es inevitable fer-te portar per ells, desprenent-te dels pudors inicials que tens a la India on l’alternativa a motor tambe abarrota els carrers.
En resum, que deixem un pais ens ha saccejat de cap a peus, amb un paissatge tropical inigualable, un psique nacional hilarant i una vida de carrer palpitant i desordenada que trovem genial per la llibertat que despren. Pero tambe amb uns problemes de superpoblacio, pobresa i treball infantil enormes.
Nosaltres com deiem al principi hem deixat el pais per l’oest, doncs es impossible creuar a Myanmar per l’altra banda. Ja ens hagues agradat, pero almenys tenim el consol d’algunes zones muntanyoses de la part oriental de Bangladesh, on hem trobat cares i poblats tribals totalmet birmans! Tambe evitarem per enessima vegada Nepal, mes en aquestes époques de l’any, per motius que per qui ens hagi seguit fins ara estan mes que explicats.
Entrem doncs a la India pel Bihar, uns dels estats del pais que romanen mes purs, segurament tambe per la condicio de ser un dels mes pobres. No ens aniria millor per altre lloc, doncs deixem Bangladesh sense haver vist cap turista ni un, aixi que Bihar es el lloc ideal per seguir aixi…
Per altre banda una mica de ”oxigen” tampoc ens aniria malament, doncs no recordavem haver sortit mai tant fets pols d’un pais. I es que Bangladesh se les te, es durillo de veritat. Ja hem dit com esta el clima, suant incontrolablement dia i nit, pero es que a mes es tant barat si vols, si viatges guarrissim, a les cobertes dels vaixells, menjant de batalla, allotjant-te en hotes d’estacio, eterns busos de linia, etc. que ens hem arrossegat pel pais en un Guiness de tacanyeria. Hi ha alternativa a les grans ciutats, pero ja ens coneixem, no es pot deixar escapar la possibilitat de dinar per quinze o vint centims d’euro, dormir per menys d’un euro, etc.
Eps, el mail esta ple de generalismes vers els bangladeshis… Esta clar que mai es pot descriure tota una societat aixi, pero ens va be per explicar el que hem viscut aquest ultim mes, i en el fons nomes son apunts de viatge.
Una abracada ben ben forta a tots i salut!
Jordi i Sheila
lunes, junio 01, 2009
Perque els temps estan canviant...
Hola family,
Us escrivim des de Kolkata (Calcuta), a l’est de la India, “patint” els monsons.
Fa un parell de setmanes que vam entrar al pais despres de baixar del Karakorum i passar uns dies nostalgics a Pindi, per la proximitat de la marxa, i tambe d’uns de tensos a Peshawar, on nomes posar-hi els peus ens van informar de les tres bombes que acabaven d’esclatar a la ciutat i que van causar 12 morts.
Ja coneixiem Peshawar, ja haviem estat en anteriors occasions en la que es sens dubte la ciutat mes fascinant de Pakistan. La proximitat amb la frontera afghana fa que sigui un polvori de radicalisme religios, capital mundial del traffic d’armes i opiacis, envoltada d’enormes camps de refugiats i desgraciadament plena de dones sense rostre sota burques. Una ciutat ruda com poques, pero tambe amb un ambient sense llei, caotic i de despelote que la fa unica, i es clar, amb genuina hospitalitat pashtun.
Aquesta vegada pero, l’ambient estava caldejat al limit, la batalla entre l’exercit i els talibans ha deixat la ciutat com a amagatall principal de la fuga dels ultims. Aquests com a contrapartida, estan castigant la ciutat amb bombes setmanals.
Nosaltres passejavem per l’apassioanant ciutat vella i objectiu de la ultima bomba amb el cul ben apretat. Al cap de tres dies tensos com hem dit, vam marxar amb la cua entre cames.
Al cap d’una setmana quan ja erem a la India, van fer volar el cine just al costat de la nostra pensio, per on passavem almenys una dotzena de vegades al dia. 10 morts i mig carrer a tomar pel cul. Realment Peshawar ara es perillos i segurament no hi hauriem d’haver anat.
Per tot el que hi hem viscut, nosaltres ara tenim els peus a la India pero el cap encara a Pakistan. Ens informa la gent coneguda i devorem tot contingut dels diaris indis sobre el pais vei. L’ultim que sabem, l’anunci d’una campanya de terror com mai ha conegut el pais per part dels talibans a les principal ciutats. Es una puta pena, el pais no s’ho mereix, cap pais s’ho mereix.
Per acabar aclarir que no es que ens agradi recrear-nos amb aquest tema, tant de bo no haguessim hagut de dir res mes de Pakistan, pero vam decidir explicar les coses tal com les viviem, i aixi son.
Canviant radicalment de terc, l’entrada a la India ha estat durilla. No exactament l’entrada, quan inexplicablement un conductor de camio ens va portar de gorra des de la frontera fins a Amritsar, i fins i tot ens va pagar el rickshaw fins el Temple d’Or, en un gest que encara ens te estupefactes per torbar-nos en un pais on l’esport nacional es treure-li el maxim de pasta al guiri (per altre banda fet que trobem totalment comprensible mentre no arrivi a l’estafa). En poques hores pero, les coses van tornar al seu lloc i ja estavem “discutint” amb tot quisqui, hotelers, botiguers, etc.
Diem dura perque en molts aspectes la India esta irreconeixible per nosaltres, caminant a passos agegantats cap a l’occidentalitzacio per una part, i la Thailanditzacio per una altre.
Al primer dia ja vam trobar tots els guiris que no haviem vist en tot el viatge. A centenars, i ja no nomes el tipic guiri hippy de la India, sino tambe una nova especie de turisme yankee, amb bermudes i marcant catxes, sempre apunt per lligar, que sembla que finalment s’ha atrevit a fer el salt des de Thailandia.
El guiri mira-que-hippy-que-soc per la seva banda tambe s’ha multipluicat, i el Main Bazar de Delhi ja sembla mes una passarela per desmostrar qui mimetitza mes be a la gran Janis o inclus al mateix Jesucrist amb taparravos i pit al vent, que no pas un carrer de la ciutat.
No es que en reneguem, nosaltres tambe haviem fet el pollos per aqui, el problema es que en la India actual, fora dels impresentables ghettos per guiris esta totalment fora de lloc, un hippisme de platja ja massa forcat i artificial.
Ghettos de guiris? Molts. Goa, no se’ns acut un lloc del mon mes patetic on anar, Rishikesh, Pushkar, Manali, etc. Llocs que podrien ser collonuts, pero que el famos motxilerisme, una forma mes de turisme de masses i potser el mes corrossiu, s’ha encarregat de destrossar. Ara no son mes que indrets de mentida, adaptats a les voluntats d’aquest tipus de “viatger”, amb pubs, paradetes de roba hippy, menjar occidental, musica occidental, etc. En definituiva, llocs amb molta menys cultura india que el Raval.
Motxileros? Tot i viatjar amb motxilla desde sempre no ens n'hem considerat mai. De fet des de la primera setmana a Sudamerica en el nostre primer viatge que ja odiavem tota la parafenalia que rodeja aquest mon. Un mon on la gran majoria es dediquen a passejar-se pels paisos per col.leccionar-los, fer altres amics guiris, tirar-se farres i explicar-se batalletes sense importar-los el mes minim la gent i la cultura d’on estan. A mes el seu tiradisme quasi sempre es facana, trens i habitacions amb aire condicionat, taxis, vols interns i el que faci falta per soportar la “duresa” del viatge.
I es que cada vegada costa mes trobar algun viatger de veritat, de fet aquest viatge nomes n’hem trobat uns, una esquerpa parella alemana amb dos nens petits que estan viatjant per tot el mon per terra i mar. Al igual que nosaltres en l’ultim viatge, cremats de fer curses d’obstacles per la India per esquivar llocs turistics i inventant-se camins per trobar-ne de guapos i autentics a la vegada, visitant sempre que es pot paisos poc turistics per prejudicis cap a ells, etc. Aquest realment es el nostre mon quan viatgem, i el mon que volem, no la pallassada motxilera. Tal com s’esta occidentalitzant el mon, ja costa prou de trovar llocs on es mantingui l’escencia de la seva cultura, com perque hi arrivin ordes de joves demanant les comoditats de casa.
Els Israleites? Uf, no tocarem el tema per por a ser titllats d’antisemites. La majoria ja sabeu que en pensem.
I com hem trobat la India? Doncs molt canviada, canvis bons i il.lusionants, com una clase mitja molt mes abundant, carrers una mica mes salubres, estacions de tren organitzades!, menys caos a la carretera, mes cotxes i menys ciclo-rickshaws, etc. I canvis dolents creiem nosaltres, com molts menys saris, menys sadhus, menys vaques, menys colors i olors i quasi tot en angles, en una evident perdua de la fascinant idiosincracia India en les noves generacions.
Desgraciadament hi ha coses que no canvien, la pobresa extrema segueix present arreu i la continuen patint els mateixos.
Com ens deixa tot plegat ara? Esta clar que no portem prou temps a la India per fer gran judicis, les parts mes rurals del pais segurmanet segueixen igual, i algunes ciutats importants tambe, pero aixo es el que han vist fins ara un ulls que havien viatjat per aquestes terres mes d’un any no fa ni un lustre. I de fet creiem que es aquest el problema principal que aquesta vegada ens doni la sensacio que no ens hi quedi giare res a fer aqui, ja ho hem estrujat massa, a no ser que volguessim aprofundir en un tema concret que ara mateix no es el cas. Ho vam disfrutar molt temps en el seu moment, mes que enlloc al mon potser, pero tambe per aixo ara es com casa, la nostra mirada ja ha assimilat com seves les “extravagancies” del pais. Passem impassibles al costat de vaques i temples, o parlem amb sadhus com si ho fessim amb el Peret de cal fideuer. Per contra no hem aconsseguit assimilar ni el turisme ni l’occidentalitzacio en exces .
Per tot no hem aguantat gaire aqui. Gracies a deu aquest cop ja no veniem a la India a viatjar-la, teniem altres projectes en ment que encara no estan desestimats, pero per ara hem decidit creuar-la com un llamp i entrar a Bangladesh a veure si ens passa la pajara. Ja fa temps que sabem que una frontera no es una simple linea en un mapa, sovint significa un canvi total de realitat en uns pocs metres, i aixo necessitem ara,
I tampoc ha estat tot negatiu a la India. El Temple d’Or dels Sikhs a Amristar no deixara mai d’impressionar-nos per la seva opulencia i l’inesgotable torrent de peregrins, I sempre envoltat per una serenitat molt especial. Tambe hi hem tornat a disfrutar dels multitudinaris apats de gratis, que casualment han tornat a acabar amb mals de panxa.
El tren de Delhi a Kolkata tambe ha estat formidable, 25 hores suant-la i conversant amb indis de tota procedencia i condicio, els terres forrats de gent a la nit i com sempre xanfant caps i culs per passar en uns vagons on no hi cap mai ningu mes. Es clar que aqui aixo de mai, mai es veritat. Per exemple mai ens havien robat, i la Sheila va sortir descalca a l’estacio de Kolkata per una misteriosa desaparico de les seves xancletes.
Kolkata en parts molt canviada, no reconeixiem el centre, ja forca lluny de la llegenda negra que persegueix la ciutat. Pero la periferia que hem vist, com la de Delhi, malauradament sembla que no absorbeix ni el mes minim dels avancos del pais.
Aixi doncs, Bangladesh, un pais on no hem estat mai i que trobem interessantissim per molt motius. Pais musulma antic Pakistan Oriental, amb geografia tipica del sud-est Asiatic i vorejant Myanmar i els estats mes remots de la India, aigua a manta que cobreix mig pais, carreteres d’aigua, la densitat de poblacio mes gran del mon amb una megacapital de mes de 10 milions d’habitants, mes barat que enlloc i absencia de turisme.
Dema agafem el tren cap a la frontera, ja us explicarem que hi hem trobat!
Molts petons a tots. Penjarem mes videos un altre dia.
Jordi i Sheila
Us escrivim des de Kolkata (Calcuta), a l’est de la India, “patint” els monsons.
Fa un parell de setmanes que vam entrar al pais despres de baixar del Karakorum i passar uns dies nostalgics a Pindi, per la proximitat de la marxa, i tambe d’uns de tensos a Peshawar, on nomes posar-hi els peus ens van informar de les tres bombes que acabaven d’esclatar a la ciutat i que van causar 12 morts.
Ja coneixiem Peshawar, ja haviem estat en anteriors occasions en la que es sens dubte la ciutat mes fascinant de Pakistan. La proximitat amb la frontera afghana fa que sigui un polvori de radicalisme religios, capital mundial del traffic d’armes i opiacis, envoltada d’enormes camps de refugiats i desgraciadament plena de dones sense rostre sota burques. Una ciutat ruda com poques, pero tambe amb un ambient sense llei, caotic i de despelote que la fa unica, i es clar, amb genuina hospitalitat pashtun.
Aquesta vegada pero, l’ambient estava caldejat al limit, la batalla entre l’exercit i els talibans ha deixat la ciutat com a amagatall principal de la fuga dels ultims. Aquests com a contrapartida, estan castigant la ciutat amb bombes setmanals.
Nosaltres passejavem per l’apassioanant ciutat vella i objectiu de la ultima bomba amb el cul ben apretat. Al cap de tres dies tensos com hem dit, vam marxar amb la cua entre cames.
Al cap d’una setmana quan ja erem a la India, van fer volar el cine just al costat de la nostra pensio, per on passavem almenys una dotzena de vegades al dia. 10 morts i mig carrer a tomar pel cul. Realment Peshawar ara es perillos i segurament no hi hauriem d’haver anat.
Per tot el que hi hem viscut, nosaltres ara tenim els peus a la India pero el cap encara a Pakistan. Ens informa la gent coneguda i devorem tot contingut dels diaris indis sobre el pais vei. L’ultim que sabem, l’anunci d’una campanya de terror com mai ha conegut el pais per part dels talibans a les principal ciutats. Es una puta pena, el pais no s’ho mereix, cap pais s’ho mereix.
Per acabar aclarir que no es que ens agradi recrear-nos amb aquest tema, tant de bo no haguessim hagut de dir res mes de Pakistan, pero vam decidir explicar les coses tal com les viviem, i aixi son.
Canviant radicalment de terc, l’entrada a la India ha estat durilla. No exactament l’entrada, quan inexplicablement un conductor de camio ens va portar de gorra des de la frontera fins a Amritsar, i fins i tot ens va pagar el rickshaw fins el Temple d’Or, en un gest que encara ens te estupefactes per torbar-nos en un pais on l’esport nacional es treure-li el maxim de pasta al guiri (per altre banda fet que trobem totalment comprensible mentre no arrivi a l’estafa). En poques hores pero, les coses van tornar al seu lloc i ja estavem “discutint” amb tot quisqui, hotelers, botiguers, etc.
Diem dura perque en molts aspectes la India esta irreconeixible per nosaltres, caminant a passos agegantats cap a l’occidentalitzacio per una part, i la Thailanditzacio per una altre.
Al primer dia ja vam trobar tots els guiris que no haviem vist en tot el viatge. A centenars, i ja no nomes el tipic guiri hippy de la India, sino tambe una nova especie de turisme yankee, amb bermudes i marcant catxes, sempre apunt per lligar, que sembla que finalment s’ha atrevit a fer el salt des de Thailandia.
El guiri mira-que-hippy-que-soc per la seva banda tambe s’ha multipluicat, i el Main Bazar de Delhi ja sembla mes una passarela per desmostrar qui mimetitza mes be a la gran Janis o inclus al mateix Jesucrist amb taparravos i pit al vent, que no pas un carrer de la ciutat.
No es que en reneguem, nosaltres tambe haviem fet el pollos per aqui, el problema es que en la India actual, fora dels impresentables ghettos per guiris esta totalment fora de lloc, un hippisme de platja ja massa forcat i artificial.
Ghettos de guiris? Molts. Goa, no se’ns acut un lloc del mon mes patetic on anar, Rishikesh, Pushkar, Manali, etc. Llocs que podrien ser collonuts, pero que el famos motxilerisme, una forma mes de turisme de masses i potser el mes corrossiu, s’ha encarregat de destrossar. Ara no son mes que indrets de mentida, adaptats a les voluntats d’aquest tipus de “viatger”, amb pubs, paradetes de roba hippy, menjar occidental, musica occidental, etc. En definituiva, llocs amb molta menys cultura india que el Raval.
Motxileros? Tot i viatjar amb motxilla desde sempre no ens n'hem considerat mai. De fet des de la primera setmana a Sudamerica en el nostre primer viatge que ja odiavem tota la parafenalia que rodeja aquest mon. Un mon on la gran majoria es dediquen a passejar-se pels paisos per col.leccionar-los, fer altres amics guiris, tirar-se farres i explicar-se batalletes sense importar-los el mes minim la gent i la cultura d’on estan. A mes el seu tiradisme quasi sempre es facana, trens i habitacions amb aire condicionat, taxis, vols interns i el que faci falta per soportar la “duresa” del viatge.
I es que cada vegada costa mes trobar algun viatger de veritat, de fet aquest viatge nomes n’hem trobat uns, una esquerpa parella alemana amb dos nens petits que estan viatjant per tot el mon per terra i mar. Al igual que nosaltres en l’ultim viatge, cremats de fer curses d’obstacles per la India per esquivar llocs turistics i inventant-se camins per trobar-ne de guapos i autentics a la vegada, visitant sempre que es pot paisos poc turistics per prejudicis cap a ells, etc. Aquest realment es el nostre mon quan viatgem, i el mon que volem, no la pallassada motxilera. Tal com s’esta occidentalitzant el mon, ja costa prou de trovar llocs on es mantingui l’escencia de la seva cultura, com perque hi arrivin ordes de joves demanant les comoditats de casa.
Els Israleites? Uf, no tocarem el tema per por a ser titllats d’antisemites. La majoria ja sabeu que en pensem.
I com hem trobat la India? Doncs molt canviada, canvis bons i il.lusionants, com una clase mitja molt mes abundant, carrers una mica mes salubres, estacions de tren organitzades!, menys caos a la carretera, mes cotxes i menys ciclo-rickshaws, etc. I canvis dolents creiem nosaltres, com molts menys saris, menys sadhus, menys vaques, menys colors i olors i quasi tot en angles, en una evident perdua de la fascinant idiosincracia India en les noves generacions.
Desgraciadament hi ha coses que no canvien, la pobresa extrema segueix present arreu i la continuen patint els mateixos.
Com ens deixa tot plegat ara? Esta clar que no portem prou temps a la India per fer gran judicis, les parts mes rurals del pais segurmanet segueixen igual, i algunes ciutats importants tambe, pero aixo es el que han vist fins ara un ulls que havien viatjat per aquestes terres mes d’un any no fa ni un lustre. I de fet creiem que es aquest el problema principal que aquesta vegada ens doni la sensacio que no ens hi quedi giare res a fer aqui, ja ho hem estrujat massa, a no ser que volguessim aprofundir en un tema concret que ara mateix no es el cas. Ho vam disfrutar molt temps en el seu moment, mes que enlloc al mon potser, pero tambe per aixo ara es com casa, la nostra mirada ja ha assimilat com seves les “extravagancies” del pais. Passem impassibles al costat de vaques i temples, o parlem amb sadhus com si ho fessim amb el Peret de cal fideuer. Per contra no hem aconsseguit assimilar ni el turisme ni l’occidentalitzacio en exces .
Per tot no hem aguantat gaire aqui. Gracies a deu aquest cop ja no veniem a la India a viatjar-la, teniem altres projectes en ment que encara no estan desestimats, pero per ara hem decidit creuar-la com un llamp i entrar a Bangladesh a veure si ens passa la pajara. Ja fa temps que sabem que una frontera no es una simple linea en un mapa, sovint significa un canvi total de realitat en uns pocs metres, i aixo necessitem ara,
I tampoc ha estat tot negatiu a la India. El Temple d’Or dels Sikhs a Amristar no deixara mai d’impressionar-nos per la seva opulencia i l’inesgotable torrent de peregrins, I sempre envoltat per una serenitat molt especial. Tambe hi hem tornat a disfrutar dels multitudinaris apats de gratis, que casualment han tornat a acabar amb mals de panxa.
El tren de Delhi a Kolkata tambe ha estat formidable, 25 hores suant-la i conversant amb indis de tota procedencia i condicio, els terres forrats de gent a la nit i com sempre xanfant caps i culs per passar en uns vagons on no hi cap mai ningu mes. Es clar que aqui aixo de mai, mai es veritat. Per exemple mai ens havien robat, i la Sheila va sortir descalca a l’estacio de Kolkata per una misteriosa desaparico de les seves xancletes.
Kolkata en parts molt canviada, no reconeixiem el centre, ja forca lluny de la llegenda negra que persegueix la ciutat. Pero la periferia que hem vist, com la de Delhi, malauradament sembla que no absorbeix ni el mes minim dels avancos del pais.
Aixi doncs, Bangladesh, un pais on no hem estat mai i que trobem interessantissim per molt motius. Pais musulma antic Pakistan Oriental, amb geografia tipica del sud-est Asiatic i vorejant Myanmar i els estats mes remots de la India, aigua a manta que cobreix mig pais, carreteres d’aigua, la densitat de poblacio mes gran del mon amb una megacapital de mes de 10 milions d’habitants, mes barat que enlloc i absencia de turisme.
Dema agafem el tren cap a la frontera, ja us explicarem que hi hem trobat!
Molts petons a tots. Penjarem mes videos un altre dia.
Jordi i Sheila
viernes, mayo 08, 2009
jueves, mayo 07, 2009
K A R A K O R U M
Hola familia i amics,
Us escrivim des de Gilgit, al nord de Pakistan despres de passar mes d’un mes al Karakorum rodejats d’un paissatge de muntanya en majuscules.
Per arribar aqui d’alt has de pujar per la KKH (Karakorum Highway), una carretera que de highway nomes en te el nom.
El trajecte transcorre pel bell mig del desafiant Karakorum, possiblement la part mes salvatge dels Himalayes. Aqui realment es palpa la forca de la terra, amb abruptes i profunds canyons i enormes parets verticals a cada banda, reduint el teu mitja de transport a la minimissima expressio. La carretera que s’obre pas per aquests paratges esta menjada a roca viva en molts trams, sovint sobre cingleres de centenars de metres. Un treball faraonic que es va cobrar la vida de milers de pakistanis en la seva construccio.
Aquest cop, volent-la saborejar del tot l’hem pujat pausadament, parant on s’esqueia o on ens deixaven els molts transports que hem utilitzat, camions friquis, tractors, furgos carregades d’obrers xinos, a peu, etc.
Tela marinera amb els pobles del cami abans de l’alt Karakorum, que ruda es la penya, territori pashtun total! Manshera per exemple, demanem si hi ha un internet i ens diuen que ja no existeix, que el van fer volar fa tres setmanes. Besham, a nomes 30kms de Swat, on els talibas campen a sus anchas, ens en vam trobar alguns amb rancheres i megafons predicant els seu engrescador missatge. Aqui tambe un petit terratremol, tothom al carrer amb nosaltres a la davantera. Chilas, ens posen escorta. Etc. Per altre banda l’arribada a Gilgit molt diferent de l’altre cop que hi vam estar, quan ens van rebre amb desenes de controls policials, barricades i trinxeres amb guardes armats i continuus camins de l’exercit amunt i avall. Aleshores la ciutat estava en “estado de sitio” per lluites entre sunites i chiites. Aquestes diferencies religioses continuen igual, pero aquest cop la ciutat esta calmada i presenta un aspecte mes normal (precisament pero ahir no, vam estar mig dia tancats per un toc de queda en busqueda d’armes!).
Aixo pero, ens ha permes descobrir que aquesta zona de Pakistan no roman aliena al turisme com la resta del pais. No ho recordavem, perque llavors estava tot tancat, la gens despreciable quantitat d’agencies de treckings i d’expedicions muntanyeres varies. Ara mateix no hi ha ni el gat, pero es fa evident que a l’estiu la cosa es pot omplir de muntanyers i treckers de tot el mon. Aixi que tot hi estar molt i molt lluny de la massiva i corrosiva infraestructura turistica d’altres zones de muntanya d’aquestes latituds, com Nepal, Ladhak o Sikhim, ja ha estat suficient com per fer-nos adornar de lo radicals que ens hem tornat amb el tema.
Molt escaient aqui, algu en ha anomenat talibans dels viatges, ja que sempre que podem evitem els indrets on l’escencia de la vida i la quotidianitat de la seva gent ja ha estat tocada per la ma del turisme, per precios que sigui el lloc. Per sort, aqui nomes la vall d’Hunza sembla haver-se vengut, segurament pel caracter molt mes obert de la seva gent, ja no ortodoxes sunnites ni shiites, sino ismailis, una branca molt mes “light” de l’ Islam. Per altre banda, alla dona gust poder veure i parlar amb dones pel carrer en contrast amb la resta del Karakorum, mes pur pero totalment masculinitzat. En aquests llocs es practiment impossible veure una dona, i si la veus normalment va tapada amb tot tipus de burques. Es una actitud que per nosaltres deixa en evidencia als homes, ja que estan acceptant que no poden controlar els seus “bruts” pensaments al veure una dona destapada. Llavors no haurien de ser ells els que pringuin i no la victima? Uf, el tema es molt mes delicat pero, ja que moltes vegades les mateixes dones apelen a aspectes culturals per justificar-ho, sense veure-hi cap inconvenient, aixi que per avui deixarem el tema aqui.
Tambe sembla que aviat obriran el pas fronterer que permet passar de Ladhak a Pakistan per les muntanyes, evitant el “conflictiu” sud del pais. Aixo segurament implicara gran perdua de l’encant d’aquesta part del pais, per la mes que previsible entrada massiva de mochileros de la India, la majoria dels quals aplaudeixen i sovint exigeixen canvis en les costums locals per la seva propia comoditat
Dit aixo, no ens ho podiem callar, el Karakorum es sens dubte un dels llocs mes espectaculars del planeta, i ho hem disfrutat com mai.
Ho hem suat si, o millor, hem estat prop de la hipotermia! Pero aquest cop hem visitat zones realment remotes. Per arribar-hi, nomes accessibles amb trillats Toyotas indestructibles carregats fins d’alt de gent i fato, si que pots passar por de veritat. Estrets camins a la pedra dura o retallats en glaciars veient les rodes passar a pocs centimetres del precipici, amb el riu alla baix, bellissimanent blau d’alta muntanya, pero massa lluny. Sovint t’has de quedar dies al poblets esperant que es torni a obrir la carretera, tallada per esllavissades a la minima pluja o vent. O inclus has de treura-la tu a palassos per no quedar-te tirat. Tornant de Chapursan, una llunyana vall on corveigeixex el Karakorum, els Pamirs i l’Hindukush i poblada per Wakhis, una cultura semiafghana en perill d’extincio, tots els mascles del jeep Mini inclos, s’anaven tornant la pala per refer la carterra, mig cagats i mirant amunt que no tornes a baixar res mes. Tot va acabar be, pero no tanta sort va tenir el conductor d’un cotxe cami a Passu, a qui una muntanya de pedres gegants va esclafar de sobte. El cami aquest cop va estar tallat varis dies i vam haver de travessar grimpant.
A la vall de Hushe, als peus del gran Masherbrum i d’on parteixen algunes expedicions cap al K2, vam poder comprovar el desigual treball que algunes ong’s desenvolupen a la zona. El poble de Hushe mateix, rep cooperacio de molts llocs del mon relacionats amb l’alpinisme, sobretot espanyola amb varis projectes d’Al Filo i TVE, o inclus el famos Greg Mortensen de “Tres Tasses de Te”. Es per aixo que no vam entendre gaire que en cap lloc del Karakorum com aqui, trovessim una canalla tant bruta i malalta.
Projectes com un Hotel per treckers, que si be els beneficis un cop finalitzat aniran per la comunitat, creiem que un bon centre de salut i higiene hauria estat molt mes prioritari. Tambe hi ha una escola ben nova, pero els nens massa sovint fallen per malalts. Segons una petita ong local, la mes antiga de totes, aquest grans pojectes son molt pomposos pero amb resultats massa incerts. Molts d’ells tenen una durada o pressupost determinat, i un cop s’acaba el temps o la pasta el projecte es queda alla tirat, a vegades sense finalitzar. En qualsevol cas creiem que en aquest pais no pots pretendre autofinancar-te nomes amb el turisme tal com esta el pati.
Punt i a part, a nosaltres perque ens agrada aillar-nos i castigar-nos massa, pero el brutal paissatge del Karakorum es omnipresent, ni que volguessis no te’n escaparies. Aixi, quasi sense baixar de l’autobus, pots tenir el Rakaposhi, una muntanya de set mil i escaig metres davant del nas, veient-ne pujar quasi cinc mil verticals d’una tacada. El mostruos vuit mil Nanga Parbat tambe el veus sense voler des de qualsevol lloc. Per contra, quan vam estar als seus peus a la vall de Tareshing, l’impressionant Rupal Face estava oculta darrera els nuvols i vam haver de marxar amb la cua entre cames.
Aquesta proximitat de les muntayes permet fer camps base amb molta facilitat, sovint amb un sol dia de caminar. Llastima que aquest cop que estavem extranyament disposats a fer-ho, el pitjor hivern en anys ha deixat tonelades de neu que els fan inaccecibles fins ben entrat l’estiu. O be pots temptar las sort travessant gegants glaciars coverts de neu que amaga escletxes de centenars de mentres!
El dia 1 de maig, com cada any, s’obre oficialment el pas de Khunjerab que uneix Pakistan amb Xina. L’ultim viatge el vam creuar en un dels trajectes mes especials que recordem, i aixo ens va permetre descobrir la Xina, pais que vam travessar de punta a punta. Possiblement, un dels llocs on mes lluny ens hem sentit de casa per la impossibilitat de comunicacio amb la seva gent, i una mentalitat molt diferent a la nostra. Aixo feia que qualsevol tasca quotidiana es convertis en una odissea, i sovint en frustrassio despres de llargues sessions de mimica. De totes totes pero, un pais interessantissim.
I es que de fet, de contacte amb xinos n’hem tingut mes que sobre aqui al Karakorum. Ordes d’obrers i maquinaria pesada estant treballant en la reparacio, o millor dit total reconstruccio de la KKH. Es preveu que en dos anys deixin aquesta carretera niquelada, amb dos carrils en tot el seu llarg. Els autoctons no veuen aquest macropojecte finacat pel govern xines amb gaires bons ulls. A part de l’enorme impacte ambiental que suposa, aqui tothom sap que la KKH es convertira en la principal via d’entrada de mercaderies xines cap al tambe financat per ells, macroport de Gwadar, en ple mar d’Arabia i porta al mon.
Almenys a nosaltres ens han servit per recorrer gran part del cami a dit amb els seus camions, pero en canvi no hem aconsseguit entrar a menjar cap cop als seus campaments blindats, per molt que ho intentessim. I es que ens surten les llenties per les orelles, que donariem per un peaso pato de Pekin!
I prou de politiqueos que la cosa s’allarga massa... suposem que del tema Taliba n’esteu tan ben informats vosaltres com nosaltres. Nomes dir que per marxar d’aqui d’alt haurem de tornar enrera per la KKH, quan teniem pensat baixar a Peshawar per Swat abans que comeces l’operacio militar en curs. Una fotesa comparat amb el que ja estan patint els milers de refugiats, en el seu propi pais, que ha provocat l'operacio militar en curs.
Quins ceeeels, va parir! No en recordabem aixi d’estrellats des del Titicaca. Altitud i falta d’electricitat es la recepta. La Sheila quasi se’ns queda glacada estirada al carrer dibuixant constelacions amb el dit! Ho trobarem a faltar si, pero veniem al Karakorum a fer unes vacances del Sud i ens ha deixat tan trinxats que ja estem somiant arribar al Sud a fer vacances del Nord. Caloreta pels ossos, pero com que aquest pais no enten de termes mitjos, alla ens esperen 45 graus a l’ombra... Fa dos dies pero que aqui a Gilgit sembla que per fi ha arribat la primavera, aixi que potser ens hi quedarem alguns dies fent un petit descans.
Per ser sincers pero, les vacances les fas quan tornes a casa i no pas quan marxes. Ara ja fa quasi quatre mesos i els que queden inshallah, d’alimentacio repetitiva i raquitica, de trajectes que trenquen l’esquena, d’habitacions insalubres, de freds i calors radicals, etc. Evidenment que el que obtens a canvi compensa en escreix, pero viatjar aixi no es relaxant ni facil, i es definitivament mes cansat que quedar-se a casa i seguir les rutines diaries.
Que dura es la vida del viatger!!! je je. I que trista a vegades, en serio, quan deixes enrera persones que potser no tornaras a veure mai mes. Un peto de tot cor a tots els amics que deixem aqui al Karakorum.
Fotos i videos a: http://llunynet.blogspot.com
Molts records i abracades a tots.
Jordi i Sheila
www.lluny.net
Us escrivim des de Gilgit, al nord de Pakistan despres de passar mes d’un mes al Karakorum rodejats d’un paissatge de muntanya en majuscules.
Per arribar aqui d’alt has de pujar per la KKH (Karakorum Highway), una carretera que de highway nomes en te el nom.
El trajecte transcorre pel bell mig del desafiant Karakorum, possiblement la part mes salvatge dels Himalayes. Aqui realment es palpa la forca de la terra, amb abruptes i profunds canyons i enormes parets verticals a cada banda, reduint el teu mitja de transport a la minimissima expressio. La carretera que s’obre pas per aquests paratges esta menjada a roca viva en molts trams, sovint sobre cingleres de centenars de metres. Un treball faraonic que es va cobrar la vida de milers de pakistanis en la seva construccio.
Aquest cop, volent-la saborejar del tot l’hem pujat pausadament, parant on s’esqueia o on ens deixaven els molts transports que hem utilitzat, camions friquis, tractors, furgos carregades d’obrers xinos, a peu, etc.
Tela marinera amb els pobles del cami abans de l’alt Karakorum, que ruda es la penya, territori pashtun total! Manshera per exemple, demanem si hi ha un internet i ens diuen que ja no existeix, que el van fer volar fa tres setmanes. Besham, a nomes 30kms de Swat, on els talibas campen a sus anchas, ens en vam trobar alguns amb rancheres i megafons predicant els seu engrescador missatge. Aqui tambe un petit terratremol, tothom al carrer amb nosaltres a la davantera. Chilas, ens posen escorta. Etc. Per altre banda l’arribada a Gilgit molt diferent de l’altre cop que hi vam estar, quan ens van rebre amb desenes de controls policials, barricades i trinxeres amb guardes armats i continuus camins de l’exercit amunt i avall. Aleshores la ciutat estava en “estado de sitio” per lluites entre sunites i chiites. Aquestes diferencies religioses continuen igual, pero aquest cop la ciutat esta calmada i presenta un aspecte mes normal (precisament pero ahir no, vam estar mig dia tancats per un toc de queda en busqueda d’armes!).
Aixo pero, ens ha permes descobrir que aquesta zona de Pakistan no roman aliena al turisme com la resta del pais. No ho recordavem, perque llavors estava tot tancat, la gens despreciable quantitat d’agencies de treckings i d’expedicions muntanyeres varies. Ara mateix no hi ha ni el gat, pero es fa evident que a l’estiu la cosa es pot omplir de muntanyers i treckers de tot el mon. Aixi que tot hi estar molt i molt lluny de la massiva i corrosiva infraestructura turistica d’altres zones de muntanya d’aquestes latituds, com Nepal, Ladhak o Sikhim, ja ha estat suficient com per fer-nos adornar de lo radicals que ens hem tornat amb el tema.
Molt escaient aqui, algu en ha anomenat talibans dels viatges, ja que sempre que podem evitem els indrets on l’escencia de la vida i la quotidianitat de la seva gent ja ha estat tocada per la ma del turisme, per precios que sigui el lloc. Per sort, aqui nomes la vall d’Hunza sembla haver-se vengut, segurament pel caracter molt mes obert de la seva gent, ja no ortodoxes sunnites ni shiites, sino ismailis, una branca molt mes “light” de l’ Islam. Per altre banda, alla dona gust poder veure i parlar amb dones pel carrer en contrast amb la resta del Karakorum, mes pur pero totalment masculinitzat. En aquests llocs es practiment impossible veure una dona, i si la veus normalment va tapada amb tot tipus de burques. Es una actitud que per nosaltres deixa en evidencia als homes, ja que estan acceptant que no poden controlar els seus “bruts” pensaments al veure una dona destapada. Llavors no haurien de ser ells els que pringuin i no la victima? Uf, el tema es molt mes delicat pero, ja que moltes vegades les mateixes dones apelen a aspectes culturals per justificar-ho, sense veure-hi cap inconvenient, aixi que per avui deixarem el tema aqui.
Tambe sembla que aviat obriran el pas fronterer que permet passar de Ladhak a Pakistan per les muntanyes, evitant el “conflictiu” sud del pais. Aixo segurament implicara gran perdua de l’encant d’aquesta part del pais, per la mes que previsible entrada massiva de mochileros de la India, la majoria dels quals aplaudeixen i sovint exigeixen canvis en les costums locals per la seva propia comoditat
Dit aixo, no ens ho podiem callar, el Karakorum es sens dubte un dels llocs mes espectaculars del planeta, i ho hem disfrutat com mai.
Ho hem suat si, o millor, hem estat prop de la hipotermia! Pero aquest cop hem visitat zones realment remotes. Per arribar-hi, nomes accessibles amb trillats Toyotas indestructibles carregats fins d’alt de gent i fato, si que pots passar por de veritat. Estrets camins a la pedra dura o retallats en glaciars veient les rodes passar a pocs centimetres del precipici, amb el riu alla baix, bellissimanent blau d’alta muntanya, pero massa lluny. Sovint t’has de quedar dies al poblets esperant que es torni a obrir la carretera, tallada per esllavissades a la minima pluja o vent. O inclus has de treura-la tu a palassos per no quedar-te tirat. Tornant de Chapursan, una llunyana vall on corveigeixex el Karakorum, els Pamirs i l’Hindukush i poblada per Wakhis, una cultura semiafghana en perill d’extincio, tots els mascles del jeep Mini inclos, s’anaven tornant la pala per refer la carterra, mig cagats i mirant amunt que no tornes a baixar res mes. Tot va acabar be, pero no tanta sort va tenir el conductor d’un cotxe cami a Passu, a qui una muntanya de pedres gegants va esclafar de sobte. El cami aquest cop va estar tallat varis dies i vam haver de travessar grimpant.
A la vall de Hushe, als peus del gran Masherbrum i d’on parteixen algunes expedicions cap al K2, vam poder comprovar el desigual treball que algunes ong’s desenvolupen a la zona. El poble de Hushe mateix, rep cooperacio de molts llocs del mon relacionats amb l’alpinisme, sobretot espanyola amb varis projectes d’Al Filo i TVE, o inclus el famos Greg Mortensen de “Tres Tasses de Te”. Es per aixo que no vam entendre gaire que en cap lloc del Karakorum com aqui, trovessim una canalla tant bruta i malalta.
Projectes com un Hotel per treckers, que si be els beneficis un cop finalitzat aniran per la comunitat, creiem que un bon centre de salut i higiene hauria estat molt mes prioritari. Tambe hi ha una escola ben nova, pero els nens massa sovint fallen per malalts. Segons una petita ong local, la mes antiga de totes, aquest grans pojectes son molt pomposos pero amb resultats massa incerts. Molts d’ells tenen una durada o pressupost determinat, i un cop s’acaba el temps o la pasta el projecte es queda alla tirat, a vegades sense finalitzar. En qualsevol cas creiem que en aquest pais no pots pretendre autofinancar-te nomes amb el turisme tal com esta el pati.
Punt i a part, a nosaltres perque ens agrada aillar-nos i castigar-nos massa, pero el brutal paissatge del Karakorum es omnipresent, ni que volguessis no te’n escaparies. Aixi, quasi sense baixar de l’autobus, pots tenir el Rakaposhi, una muntanya de set mil i escaig metres davant del nas, veient-ne pujar quasi cinc mil verticals d’una tacada. El mostruos vuit mil Nanga Parbat tambe el veus sense voler des de qualsevol lloc. Per contra, quan vam estar als seus peus a la vall de Tareshing, l’impressionant Rupal Face estava oculta darrera els nuvols i vam haver de marxar amb la cua entre cames.
Aquesta proximitat de les muntayes permet fer camps base amb molta facilitat, sovint amb un sol dia de caminar. Llastima que aquest cop que estavem extranyament disposats a fer-ho, el pitjor hivern en anys ha deixat tonelades de neu que els fan inaccecibles fins ben entrat l’estiu. O be pots temptar las sort travessant gegants glaciars coverts de neu que amaga escletxes de centenars de mentres!
El dia 1 de maig, com cada any, s’obre oficialment el pas de Khunjerab que uneix Pakistan amb Xina. L’ultim viatge el vam creuar en un dels trajectes mes especials que recordem, i aixo ens va permetre descobrir la Xina, pais que vam travessar de punta a punta. Possiblement, un dels llocs on mes lluny ens hem sentit de casa per la impossibilitat de comunicacio amb la seva gent, i una mentalitat molt diferent a la nostra. Aixo feia que qualsevol tasca quotidiana es convertis en una odissea, i sovint en frustrassio despres de llargues sessions de mimica. De totes totes pero, un pais interessantissim.
I es que de fet, de contacte amb xinos n’hem tingut mes que sobre aqui al Karakorum. Ordes d’obrers i maquinaria pesada estant treballant en la reparacio, o millor dit total reconstruccio de la KKH. Es preveu que en dos anys deixin aquesta carretera niquelada, amb dos carrils en tot el seu llarg. Els autoctons no veuen aquest macropojecte finacat pel govern xines amb gaires bons ulls. A part de l’enorme impacte ambiental que suposa, aqui tothom sap que la KKH es convertira en la principal via d’entrada de mercaderies xines cap al tambe financat per ells, macroport de Gwadar, en ple mar d’Arabia i porta al mon.
Almenys a nosaltres ens han servit per recorrer gran part del cami a dit amb els seus camions, pero en canvi no hem aconsseguit entrar a menjar cap cop als seus campaments blindats, per molt que ho intentessim. I es que ens surten les llenties per les orelles, que donariem per un peaso pato de Pekin!
I prou de politiqueos que la cosa s’allarga massa... suposem que del tema Taliba n’esteu tan ben informats vosaltres com nosaltres. Nomes dir que per marxar d’aqui d’alt haurem de tornar enrera per la KKH, quan teniem pensat baixar a Peshawar per Swat abans que comeces l’operacio militar en curs. Una fotesa comparat amb el que ja estan patint els milers de refugiats, en el seu propi pais, que ha provocat l'operacio militar en curs.
Quins ceeeels, va parir! No en recordabem aixi d’estrellats des del Titicaca. Altitud i falta d’electricitat es la recepta. La Sheila quasi se’ns queda glacada estirada al carrer dibuixant constelacions amb el dit! Ho trobarem a faltar si, pero veniem al Karakorum a fer unes vacances del Sud i ens ha deixat tan trinxats que ja estem somiant arribar al Sud a fer vacances del Nord. Caloreta pels ossos, pero com que aquest pais no enten de termes mitjos, alla ens esperen 45 graus a l’ombra... Fa dos dies pero que aqui a Gilgit sembla que per fi ha arribat la primavera, aixi que potser ens hi quedarem alguns dies fent un petit descans.
Per ser sincers pero, les vacances les fas quan tornes a casa i no pas quan marxes. Ara ja fa quasi quatre mesos i els que queden inshallah, d’alimentacio repetitiva i raquitica, de trajectes que trenquen l’esquena, d’habitacions insalubres, de freds i calors radicals, etc. Evidenment que el que obtens a canvi compensa en escreix, pero viatjar aixi no es relaxant ni facil, i es definitivament mes cansat que quedar-se a casa i seguir les rutines diaries.
Que dura es la vida del viatger!!! je je. I que trista a vegades, en serio, quan deixes enrera persones que potser no tornaras a veure mai mes. Un peto de tot cor a tots els amics que deixem aqui al Karakorum.
Fotos i videos a: http://llunynet.blogspot.com
Molts records i abracades a tots.
Jordi i Sheila
www.lluny.net
miércoles, abril 01, 2009
LLibertat condicional
Hola companys,
Que mes dir de Pakistan, per nosaltres decididament es el millor pais per viatjar, insuperable. Per la puresa de la seva gent (Pakistan ja significa pais del purs!), que et fa veure emotives abracades interminables, homes passejant agafats de la ma, sense vergonyes, i mans al cor sinceres en les despedides. Fets que contrasten molt amb els elevadissims indexs de delinquencia del pais, sobretot de genere, i no entens com poden casar aquestes dues realitats. Es tambe per la duresa del dia a dia en si, per menjar, pel transport, per dormir, que en molts llocs ens permet sentir-nos com antics aventurers, viatjant sense xarxa, en un pais que no ha pujat al carro del turisme per restar aillat del mon per un mur de pors i prejudicis. I es sens dubte per l'incuestionable calidoscopi paissatgistic, no nomes geografic, amb l'imponent karakorum, el mar d’arabia, els deserts del cholistan o les fertils terres del punjab, si no sobretot per l'huma, que et permet canviar totalment de "planeta" en unes desenes de kilometres.
Us vam deixar a Loralai, terra de pashtuns, talibans, baluchis en camell, campaments de nomades, tambe de refugiats... quasi un pur Afghanistan, sense guerres i sense sovietitzar, i ens ha atropellat la India a les terres baixes del pais. Aqui la pobresa ja es aclaparadora com al pais vei, superpoblacio, basura arreu, entre als edificis en abocadors improvisats, cremant-se a les boreres, contaminacio atmosferica total, calor asfixiant, taques vermelles de betel, caos viari, rates als hotels, talls de llum continuus… i un ambient de carrer, colors vius, olors fortes i uns somriures com enlloc. No ho recordavem aixi, segurament perque l'ultim cop quasi vam passar tot el temps a zones muntanyoses, i ara, el que esperavem trovar a la India ens a colpejat la cara inesperadament. A simple vista l'unica diferencia amb la India es la vestimenta masculina i la impagable falta total de turistes (encara no n'hem vis cap).
I es que Multan per exemple, una de les ciutats mes antigues d'Asia es un laberint de carrerorns al mes pur estil Varanassi, tambe la ciutat antiga de Lahore hi recorda. I el busos, que ja tornen a tenir una capacitat infinita, no nomes de persones, gallines o cabres constipades que ens van omplir de babes. I les severes diarreres, que han aparegut sospitosament. I les pallisses de mil hores als fabulos trens subcontinentals, no ens cansarem de dir que si no viatges en tren a la India o Pakis en les classes baixes, com fa el 99% de la poblacio, marxes desconexent una part importantissima de la seva idiosincracia. Inigualable compartir hores i hores de trajecte xerrant amb els personatges mes inverosimils, dormint en una llitera-llisto-ninxol ronyosa pero igualment millor que d'altre gent que dorm a terra pels passadissos, negociar amb els continuus venedors de pintes-llenties-xiclets-refrescos-truites-medicines curatot-candaus-boligrafs i suar la cansalada de calor sota un ventilador que no han funcionat mai... Cada cop arribes planxat, pero al cap de dos dies no et planteges fer un trajecte de cap altre manera si pot pillar el tren ”de la vida”.
Plantar-nos a Karachi a l’extrem sud del pais, va ser tota una odissea. Als pobles del Sindh, provincia qualifiada d'ultraperillosa (com totes les altres provincies de Pakistan sense excepcio) no ens volia ningu al les pensions. A tot el pais els hotels necessiten una llicencia especial per hostetjar extrangers, que es passen pel forro perque quasi ningu te. Aqui no, i tothom ens expulsava: Full, no room!!! Emprenyats i cansadissims a Sukkur, un setentamonos a la porta d'una pensio i immediatement una rotllana de cent persones. El desordre public va cridar l'atencio de la poli d'inteligencia, incontables i segur causa importat de la ruina del pais: Heu d'anar a no se quin hotel car, alla us hi deixem allotjar. Ni hablar, dormirem aqui al carrer, mira, ja trec el sac! Un espcetacle, tothom partint-se el cul o perplex, i el poli ben alterat. Resultat, poder-nos allotjar en un baratissim, pero amb la condicio que ens posava escorta perque segons ell era massa perillos. No ens va semblar malament el tracte.
A causa d'aquest incident, vam haver de visitar tots el pobles del Sindh escortats perque les polis es xivaven entre elles, prenien la matricula del bus que agafavem i ja ens esperaven a desti. Fins i tot molts kilometres abans d’arribar! que ens els obligaven a fer en furgons policials, assentats a darrera tipus exercit. Per colmo, ens anaven canviant de furgo els molt flipats, un trajecte ho vam fer sis vegades! vam tardar una eternitat.
Visitar els llocs, un horror esclar, amb un home-kalashnikoff al darrera espantant-nos tot kiski. El nostre divertimento van passar a ser les fugues de les pensions, ajupits sota mostradors o amb sprints i l’escorta perseguin-nos, tambe amb complicitats dels currantes amb astutes distraccions…. Impresentable, pero es que sino tothom et defugia, i en canvi sols erem els "reis" del poble.
En definitiva, que la situacio politica actual en comparacio amb l'ultima vagada que hi vam estar, els fa se molt molt mes cautelosos amb els turistes, ens sobreprotegeixen. Enlloc del Sindh on vam estar vam notar un clima especialment perillos, ni molt menys hostil amb nosatlres, al contrari, gent encantadora.
Si es veritat que les coses no estan be, aquesta setmana mateix hi hagut dos atemptats grans, pero l'ultima vegada estavem igual, nomes que la situacio politica era estable, o millor dit dictatorial. Ara, amb els caos politic instaurat despres de l'atemptat a la Benazir Bhuto, el pais sembla immers en un a mena de por colectiva a que qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment, inclus molt lluny de les zones en conflicte real (com les valls de Swat, ja dominades totalment pels talibans i on fins i tot han instaurat la Sharya amb el beneplacit del govern central) . Aixo es clar, pot passar, pero ja no hi pots fer res, implica el mateix risc que en altres parts del mon, com a la India, on de tant en tant hi ha atacts a llocs turistics, a Turquia, a Marroc o sense anar tant lluny a Espanya no fa gaires anys. Es tracta de viatjar sense por a tot pero sense arriscar-te perque si, sino informat-te amb la gent del carrer, llegir els diaris, fer servir el sentit comu i sobretot el somriure, la millor arma del mon que tothom posseeix pero no tohom utilitza.
Aixi que no som pas inconcients del tot, uns kamikazes, ni de bon tros! Voliem tornar Quetta des de Karachi per una carretera creuant el Baluchistan. en teniem moltes ganes. A tot arreu on preguntavem ens van advertir que no era segur, que hi ha el grup terrorista BRA (Baluchi Republican Army), que esta actiu, i que es qui va segresta el treballador de les UN. Ho vam desestimar.
Prou de cronica negra… Entre les coses mes interessants d'aquests ultims dies ha estat el redescobriment dels Sufis. Ja en sabiem alguna cosa de l'ultim cop, pero aquesta vegada hem visitat varis llocs de peregrinacio sufi, i ha esta tan espectcular com esperavem. Per no allargar-ho, explicar-vos que els sufisme es la branca mes mistica de l'Islam. El Sufis pretenen obtenir una comunicacio directe amb Deu, i l'aconssegueixen de varies maneres. La mes normal es amb haixis, omniprensent al voltant de qualsevol tomba d'un sant sufi. El fet que hi hagi drogues pel mig fa que aquests llocs tiguin molt mala reputacio per la resta de musulmans, i la vertiat es son un iman de gent de mala vida, prostitutes anomenades eufemisticament ballarines, camells, travestis, etc… tot bastant obscur pero fascinant. Tambe hi ha molta gent pobre, els principals devots dels Sufis, molts nens i liciats pidolant, vells moribunds, families senceres dormint al carrer...
Impressionant l'altre de les maneres de comunicarse amb Ala. Al capspre, sovint dins el mateix mausoleu, els musics comencen a tocar els tambors amb un ritme totalment accelerat i hipnotic. Els ballains Sufis salten, slajupen, criden i fan tota mena de moviments espasmodics mentre no paren de moure el cap freneticament d'un canto a l'altre. Durant dues hores seguides entren en un "trance" on poden aconsseguir el que buscaven, sense interferencies a causa d'un cervell sense irrigar, totalment adormit, sense consciencia. Molts cauen com sacs durant la cerimonia, amb els ulls en blanc, quedant hores estesos a terra fins a recuperar-se.
Per especial el Chanan Pir Mela, una reunio anual que hem tingut la sort de coincidir-hi. Desenes de milers de persones per celebrar la mort d’un sant Sufi, i l'emplacament el que seria el desert del Rajastan dins les fronteres paquistanis. Celebracions entre dunes de sorra i camells (dels de vertiat) trencant la posta del Sol…
Karachi, altre cop la poli. Abans d'arribar una patrulla va parar el bus i ens volia fer baixar per aconstar-nos a la ciutat en furgo policial. Alla ja en vam tenir prou: No hem solicitat proteccio en cap moment, no ens podeu obligar a portar escorta, segur que podem renunciar-hi. Si voleu que baixem del bus ho haurem de fer detinguts, perque no volem passar-nos els dies a Karachi aixi. Va costar pero ens en vam lliurar, i vam poder voltar per Karachi com persones normals.
La ciutat , la interessant megaurbe del pais amb 15 milions de persones es el caos padre, amb llocs amb tanta polucio que quasi la fa irrespirable. I com a gran ciutat d'aquestes latituds, plena de contrastos, amb zones d'aquelles que et destrocen l'anima.
I Lahore, la Badshahi Masjid, la mesquita mes gran d'Asia i per nosaltre la mes especial que hem vist. No ens vam poder resistir a tornar-hi, i altre cop aquella sensacio de pau a dins... Lo negatiu, la Sheila varies nits a 39 i pico de febre i un agut mal de panxa "amb cua". El tema ja sembla controlat.
Pel que fa a la pinta del Mini, els te ben desconcertats. La vestimenta ens la van regalar a Quetta al primer bon dia. Un paio d'una tintoreria ens crida i ens repeteix el que ja ens havia dit tothom: canteu massa! te aquesta sharwal-kamiz que fot tres anys que espero que recullin. Amb aixo, el barret de pashtun que duia de l'ultim viatge, la barba i sobretot que alguns pashtuns i afghans son blancs, el deixen amb una pinta pakis total. De fet moltes vegades se li adrecen en urdu o pasthu, o sentim apostes dels que ens miren. La Sheila no cola tant amb un sari de segona ma que no acaba de donar el pego i el seu color de cabell. De totes maneres els hi encanta que vestim com ells, ho valoren com a una deferencia, i per nosaltres a part de la sensacio d'integracio total, passar desapercebuts ens va de conya tal com esta el pati.
No sabeu la de mentides que hem d'arribar a dir per no deixar perplex el personal. Ens vam casar el 23 d'abril del 2004, aquesta es la data que hem acordat per no cagar-la quan ens pregunten. No se si us vam dir que es incomprensible tant a Iran com a Pakistan que estiguem viatjant junts sense estar casats, de fet si no ho diguessim no ens deixarien dormir en la mateixa habitacio. Els fill els tindrem de seguida quan tornem, i la pregunta del millon es si va ser un casament per amor o arranjat!. Som catolics del puny, incomprensible per ells tambe que no tinguis religio. Un cop ens van respondre, si no tens por de res pel que fas, em podries matar sense cap problema no?. A vegades venim de la India, a vegades d'Iran, i a vegades nomes visitem Pakistan i marxem en avio d'Islamabad... no podem explicar-los la ruta perque segons o a qui no es bo dir cap on vas, tampoc entenen els viatges llarg d'aquest tipus i menys encara que ja haguem estat a Pakistan abans.
Present: som a Rawalpindi, Pindi pels amics, fent una breu escala abans de pujar cap a l'impressionant Karakorum. Pindi es una ciutat molt especial per nosaltres, de la que tenim uns els records mes besties de l'ultim viatge. De fet esta ben viu perque som a la mateixa pensio on ens vam endur uns dels ensurts mes grans de la nostra vida. Almenys per nosaltres nomes va ser aixo, per 70.000 altres va ser molt pitjor. I el success ens ha deixat sequeles, ja que nomes arribar aqui instintivament hem recuperat el truc de l’ampolla... per no allargar mes el mail us deixem el link d'un relat que vam escriure fa temps sobre el que va passar aquell dia d'octubre: Temblores
Aixo es tot amics, molts petons a tots.
Hem penjat mes fotos al blog, tambe alguns videos: http://llunynet.blogspot.com/
Sheila i Jordi
Que mes dir de Pakistan, per nosaltres decididament es el millor pais per viatjar, insuperable. Per la puresa de la seva gent (Pakistan ja significa pais del purs!), que et fa veure emotives abracades interminables, homes passejant agafats de la ma, sense vergonyes, i mans al cor sinceres en les despedides. Fets que contrasten molt amb els elevadissims indexs de delinquencia del pais, sobretot de genere, i no entens com poden casar aquestes dues realitats. Es tambe per la duresa del dia a dia en si, per menjar, pel transport, per dormir, que en molts llocs ens permet sentir-nos com antics aventurers, viatjant sense xarxa, en un pais que no ha pujat al carro del turisme per restar aillat del mon per un mur de pors i prejudicis. I es sens dubte per l'incuestionable calidoscopi paissatgistic, no nomes geografic, amb l'imponent karakorum, el mar d’arabia, els deserts del cholistan o les fertils terres del punjab, si no sobretot per l'huma, que et permet canviar totalment de "planeta" en unes desenes de kilometres.
Us vam deixar a Loralai, terra de pashtuns, talibans, baluchis en camell, campaments de nomades, tambe de refugiats... quasi un pur Afghanistan, sense guerres i sense sovietitzar, i ens ha atropellat la India a les terres baixes del pais. Aqui la pobresa ja es aclaparadora com al pais vei, superpoblacio, basura arreu, entre als edificis en abocadors improvisats, cremant-se a les boreres, contaminacio atmosferica total, calor asfixiant, taques vermelles de betel, caos viari, rates als hotels, talls de llum continuus… i un ambient de carrer, colors vius, olors fortes i uns somriures com enlloc. No ho recordavem aixi, segurament perque l'ultim cop quasi vam passar tot el temps a zones muntanyoses, i ara, el que esperavem trovar a la India ens a colpejat la cara inesperadament. A simple vista l'unica diferencia amb la India es la vestimenta masculina i la impagable falta total de turistes (encara no n'hem vis cap).
I es que Multan per exemple, una de les ciutats mes antigues d'Asia es un laberint de carrerorns al mes pur estil Varanassi, tambe la ciutat antiga de Lahore hi recorda. I el busos, que ja tornen a tenir una capacitat infinita, no nomes de persones, gallines o cabres constipades que ens van omplir de babes. I les severes diarreres, que han aparegut sospitosament. I les pallisses de mil hores als fabulos trens subcontinentals, no ens cansarem de dir que si no viatges en tren a la India o Pakis en les classes baixes, com fa el 99% de la poblacio, marxes desconexent una part importantissima de la seva idiosincracia. Inigualable compartir hores i hores de trajecte xerrant amb els personatges mes inverosimils, dormint en una llitera-llisto-ninxol ronyosa pero igualment millor que d'altre gent que dorm a terra pels passadissos, negociar amb els continuus venedors de pintes-llenties-xiclets-refrescos-truites-medicines curatot-candaus-boligrafs i suar la cansalada de calor sota un ventilador que no han funcionat mai... Cada cop arribes planxat, pero al cap de dos dies no et planteges fer un trajecte de cap altre manera si pot pillar el tren ”de la vida”.
Plantar-nos a Karachi a l’extrem sud del pais, va ser tota una odissea. Als pobles del Sindh, provincia qualifiada d'ultraperillosa (com totes les altres provincies de Pakistan sense excepcio) no ens volia ningu al les pensions. A tot el pais els hotels necessiten una llicencia especial per hostetjar extrangers, que es passen pel forro perque quasi ningu te. Aqui no, i tothom ens expulsava: Full, no room!!! Emprenyats i cansadissims a Sukkur, un setentamonos a la porta d'una pensio i immediatement una rotllana de cent persones. El desordre public va cridar l'atencio de la poli d'inteligencia, incontables i segur causa importat de la ruina del pais: Heu d'anar a no se quin hotel car, alla us hi deixem allotjar. Ni hablar, dormirem aqui al carrer, mira, ja trec el sac! Un espcetacle, tothom partint-se el cul o perplex, i el poli ben alterat. Resultat, poder-nos allotjar en un baratissim, pero amb la condicio que ens posava escorta perque segons ell era massa perillos. No ens va semblar malament el tracte.
A causa d'aquest incident, vam haver de visitar tots el pobles del Sindh escortats perque les polis es xivaven entre elles, prenien la matricula del bus que agafavem i ja ens esperaven a desti. Fins i tot molts kilometres abans d’arribar! que ens els obligaven a fer en furgons policials, assentats a darrera tipus exercit. Per colmo, ens anaven canviant de furgo els molt flipats, un trajecte ho vam fer sis vegades! vam tardar una eternitat.
Visitar els llocs, un horror esclar, amb un home-kalashnikoff al darrera espantant-nos tot kiski. El nostre divertimento van passar a ser les fugues de les pensions, ajupits sota mostradors o amb sprints i l’escorta perseguin-nos, tambe amb complicitats dels currantes amb astutes distraccions…. Impresentable, pero es que sino tothom et defugia, i en canvi sols erem els "reis" del poble.
En definitiva, que la situacio politica actual en comparacio amb l'ultima vagada que hi vam estar, els fa se molt molt mes cautelosos amb els turistes, ens sobreprotegeixen. Enlloc del Sindh on vam estar vam notar un clima especialment perillos, ni molt menys hostil amb nosatlres, al contrari, gent encantadora.
Si es veritat que les coses no estan be, aquesta setmana mateix hi hagut dos atemptats grans, pero l'ultima vegada estavem igual, nomes que la situacio politica era estable, o millor dit dictatorial. Ara, amb els caos politic instaurat despres de l'atemptat a la Benazir Bhuto, el pais sembla immers en un a mena de por colectiva a que qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment, inclus molt lluny de les zones en conflicte real (com les valls de Swat, ja dominades totalment pels talibans i on fins i tot han instaurat la Sharya amb el beneplacit del govern central) . Aixo es clar, pot passar, pero ja no hi pots fer res, implica el mateix risc que en altres parts del mon, com a la India, on de tant en tant hi ha atacts a llocs turistics, a Turquia, a Marroc o sense anar tant lluny a Espanya no fa gaires anys. Es tracta de viatjar sense por a tot pero sense arriscar-te perque si, sino informat-te amb la gent del carrer, llegir els diaris, fer servir el sentit comu i sobretot el somriure, la millor arma del mon que tothom posseeix pero no tohom utilitza.
Aixi que no som pas inconcients del tot, uns kamikazes, ni de bon tros! Voliem tornar Quetta des de Karachi per una carretera creuant el Baluchistan. en teniem moltes ganes. A tot arreu on preguntavem ens van advertir que no era segur, que hi ha el grup terrorista BRA (Baluchi Republican Army), que esta actiu, i que es qui va segresta el treballador de les UN. Ho vam desestimar.
Prou de cronica negra… Entre les coses mes interessants d'aquests ultims dies ha estat el redescobriment dels Sufis. Ja en sabiem alguna cosa de l'ultim cop, pero aquesta vegada hem visitat varis llocs de peregrinacio sufi, i ha esta tan espectcular com esperavem. Per no allargar-ho, explicar-vos que els sufisme es la branca mes mistica de l'Islam. El Sufis pretenen obtenir una comunicacio directe amb Deu, i l'aconssegueixen de varies maneres. La mes normal es amb haixis, omniprensent al voltant de qualsevol tomba d'un sant sufi. El fet que hi hagi drogues pel mig fa que aquests llocs tiguin molt mala reputacio per la resta de musulmans, i la vertiat es son un iman de gent de mala vida, prostitutes anomenades eufemisticament ballarines, camells, travestis, etc… tot bastant obscur pero fascinant. Tambe hi ha molta gent pobre, els principals devots dels Sufis, molts nens i liciats pidolant, vells moribunds, families senceres dormint al carrer...
Impressionant l'altre de les maneres de comunicarse amb Ala. Al capspre, sovint dins el mateix mausoleu, els musics comencen a tocar els tambors amb un ritme totalment accelerat i hipnotic. Els ballains Sufis salten, slajupen, criden i fan tota mena de moviments espasmodics mentre no paren de moure el cap freneticament d'un canto a l'altre. Durant dues hores seguides entren en un "trance" on poden aconsseguir el que buscaven, sense interferencies a causa d'un cervell sense irrigar, totalment adormit, sense consciencia. Molts cauen com sacs durant la cerimonia, amb els ulls en blanc, quedant hores estesos a terra fins a recuperar-se.
Per especial el Chanan Pir Mela, una reunio anual que hem tingut la sort de coincidir-hi. Desenes de milers de persones per celebrar la mort d’un sant Sufi, i l'emplacament el que seria el desert del Rajastan dins les fronteres paquistanis. Celebracions entre dunes de sorra i camells (dels de vertiat) trencant la posta del Sol…
Karachi, altre cop la poli. Abans d'arribar una patrulla va parar el bus i ens volia fer baixar per aconstar-nos a la ciutat en furgo policial. Alla ja en vam tenir prou: No hem solicitat proteccio en cap moment, no ens podeu obligar a portar escorta, segur que podem renunciar-hi. Si voleu que baixem del bus ho haurem de fer detinguts, perque no volem passar-nos els dies a Karachi aixi. Va costar pero ens en vam lliurar, i vam poder voltar per Karachi com persones normals.
La ciutat , la interessant megaurbe del pais amb 15 milions de persones es el caos padre, amb llocs amb tanta polucio que quasi la fa irrespirable. I com a gran ciutat d'aquestes latituds, plena de contrastos, amb zones d'aquelles que et destrocen l'anima.
I Lahore, la Badshahi Masjid, la mesquita mes gran d'Asia i per nosaltre la mes especial que hem vist. No ens vam poder resistir a tornar-hi, i altre cop aquella sensacio de pau a dins... Lo negatiu, la Sheila varies nits a 39 i pico de febre i un agut mal de panxa "amb cua". El tema ja sembla controlat.
Pel que fa a la pinta del Mini, els te ben desconcertats. La vestimenta ens la van regalar a Quetta al primer bon dia. Un paio d'una tintoreria ens crida i ens repeteix el que ja ens havia dit tothom: canteu massa! te aquesta sharwal-kamiz que fot tres anys que espero que recullin. Amb aixo, el barret de pashtun que duia de l'ultim viatge, la barba i sobretot que alguns pashtuns i afghans son blancs, el deixen amb una pinta pakis total. De fet moltes vegades se li adrecen en urdu o pasthu, o sentim apostes dels que ens miren. La Sheila no cola tant amb un sari de segona ma que no acaba de donar el pego i el seu color de cabell. De totes maneres els hi encanta que vestim com ells, ho valoren com a una deferencia, i per nosaltres a part de la sensacio d'integracio total, passar desapercebuts ens va de conya tal com esta el pati.
No sabeu la de mentides que hem d'arribar a dir per no deixar perplex el personal. Ens vam casar el 23 d'abril del 2004, aquesta es la data que hem acordat per no cagar-la quan ens pregunten. No se si us vam dir que es incomprensible tant a Iran com a Pakistan que estiguem viatjant junts sense estar casats, de fet si no ho diguessim no ens deixarien dormir en la mateixa habitacio. Els fill els tindrem de seguida quan tornem, i la pregunta del millon es si va ser un casament per amor o arranjat!. Som catolics del puny, incomprensible per ells tambe que no tinguis religio. Un cop ens van respondre, si no tens por de res pel que fas, em podries matar sense cap problema no?. A vegades venim de la India, a vegades d'Iran, i a vegades nomes visitem Pakistan i marxem en avio d'Islamabad... no podem explicar-los la ruta perque segons o a qui no es bo dir cap on vas, tampoc entenen els viatges llarg d'aquest tipus i menys encara que ja haguem estat a Pakistan abans.
Present: som a Rawalpindi, Pindi pels amics, fent una breu escala abans de pujar cap a l'impressionant Karakorum. Pindi es una ciutat molt especial per nosaltres, de la que tenim uns els records mes besties de l'ultim viatge. De fet esta ben viu perque som a la mateixa pensio on ens vam endur uns dels ensurts mes grans de la nostra vida. Almenys per nosaltres nomes va ser aixo, per 70.000 altres va ser molt pitjor. I el success ens ha deixat sequeles, ja que nomes arribar aqui instintivament hem recuperat el truc de l’ampolla... per no allargar mes el mail us deixem el link d'un relat que vam escriure fa temps sobre el que va passar aquell dia d'octubre: Temblores
Aixo es tot amics, molts petons a tots.
Hem penjat mes fotos al blog, tambe alguns videos: http://llunynet.blogspot.com/
Sheila i Jordi
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
